Obviar la rauxa perquè no espatlli el relat del seny

En el Pareu màquines d’abans-d'ahir analitzava com els diferents partits que han reivindicat la paraula seny i la bandera de la moderació (en realitat, deixar les coses com estan) han anat topant amb les dents amb resultats electorals més aviat cantelluts. En paral·lel, la paraula seny ha patit un desplaçament cap a la dreta i cap a l’espanyolisme. Una cerca a Google de “reivindica el seny” ofereix com a primers resultats Societat Civil Catalana, Miquel Iceta, Ciutadans, Banc Sabadell, Inés Arrimadas, Alícia Sánchez-Camacho o Beatriz de Moura. Un cas paradigmàtic és el d’Eva Parera, o potser caldria dir Eva Perara, ja que —per ara— ha passat per Unió, Units per Avançar, Barcelona pel Canvi, el PP i Valents. A banda de reivindicar el seny amb constància, com si fos una força tel·lúrica màgica que guia el poble català, fins i tot va estar a punt de batejar el seu partit precisament com a Seny. Aquesta fascinació per la paraula té molt de provinciana, perquè es basa en la creença que el mot encapsula tota una manera d’entendre la catalanitat. És pràcticament una mirada folklòrica, com si el famós fet diferencial fos aquesta paraula presumptament difícil de traslladar al castellà (no ho és) i el patumaca.

Mirem com ho explicava Josep Ramon Bosch, en un article a La Razón on promocionava la manifestació que organitzava l'entitat que ell mateix havia fundat, Societat Civil Catalana (sense explicitar el seu vincle, per cert). I deia: "El seny no té una traducció fàcil al castellà, potser sentit comú seria la més propera, i es fa servir en contraposició a la rauxa (la follia)". Rauxa es tradueix millor com arrebato o impulso, i se suposa que la catalanitat és una combinació entre tots dos elements. Però l'espanyolisme mediàtic no pensa deixar que la realitat li tombi el relat. Molta rauxa, veig jo aquí.