‘El País’ fa sonar campanes de mort per a Marlaska

Hi ha una fotografia, en el periodisme espanyol, que és l’equivalent del voltor planant sobre qui aviat serà cadàver (polític). És la que mostra un diputat en una bancada del Congrés amb tot de cadires buides al seu costat, estampa típica de solitud i abandonament. Si l’enquadrament de la fotografia és exageradament apaïsat, la sensació d’asfíxia s’accentua. I en aquesta caixa estreta de paper, preludi de la metafòrica caixa de fusta que espera, situava El País al ministre Grande-Marlaska, a la portada d’aquest dijous. Flota a l’atmosfera el dubte sobre si, en la recent allau migratòria que va deixar 24 morts a la frontera de Melilla, alguns dels cossos van adquirir la seva condició d’inerts en terra espanyola. Ja em perdonaran l’eufemisme, però si el ministre parla de “fet tràgic” jo no penso quedar-me enrere. A l’interfecte ja li importa ben poc si era uns metres més aquí o més enllà, però si se certifica que va morir a Espanya les mirades es giraran totes cap a la Guàrdia Civil per determinar quina responsabilitat va tenir-hi. “Marlaska s’enroca en la seva versió de la tragèdia de Melilla”, titula el diari de Prisa, amb la moixa foto de la solitud ministèrica.

Les lleis del periodisme i la naturalesa dictarien, en teoria, que els taurons ensumessin la sang i comencessin a abraonar-s’hi. Però la notícia del qüestionament de Marlaska només apareix en primera pàgina a La Razón, que troba la manera d’encarrilar-hi la seva sanchofòbia: “Sánchez protegeix Marlaska tot i estar sol al govern”, diu el seu titular. A les portades d’El Mundo i l’Abc, cap esment, per allò de no trepitjar ulls de poll benemèrits. No és qüestió de posar en risc els fluidíssims canals de comunicació soterranis que uneixen aquestes redaccions –impulsores, a més, de la narrativa dels assalts– amb els cossos policials. Amb les filtracions, no s’hi juga.