La pancarta que he trobat a faltar

Tot i que parteixo del tancament dels repetidors de televisió d'Acció Cultural del País Valencià, miraré de no caure en indignacions furibundes i sarcasmes encantats d'haver-se conegut contra el Partit Popular, tan habituals i embafadors (els expertíssims tiradors professionals contra el Partit Popular, Berlusconi, ara Sarah Palin i abans Bush, em comencen a cansar).

Com que és una qüestió envitricollada, cal revisar la cronologia: TV3 comença a emetre el 1983; durant els anys 80, ACPV, entitat privada valenciana, col·loca repetidors perquè els valencians puguin veure-la; Canal Nou, la televisió valenciana, neix el 1989. En aquell moment vaig esperar que alguna entitat privada catalana col·loqués repetidors perquè els catalans poguéssim veure Canal Nou. A mig esperar em vaig asseure en un tamboret -cap el 1994 o el 1995-, ja que els repetidors no arribaven. Ni als maulets més estrellats -o destrellatats- no se'ls va acudir instal·lar-los (devien estar enfeinats debatent en assemblea quins aparadors trencarien el vespre de Sant Jordi, si els del Burguer King o els de Simago). Ni Òmnium Cultural, i això és més greu, no va bellugar un dit (si m'equivoco, que em lapidin amb els nou toms del Diccionari Etimològic de Joan Coromines). A partir de l'agost del 2008, els catalans vam poder veure Canal Nou per la TDT, emissió que va cessar el juliol del 2010 perquè no pagaven el satèl·lit, una argúcia digna del doctor Caligari i el doctor No passejant de bracet. Vaig lamentar deixar de rebre Canal Nou, solia veure L'Alqueria Blanca , una sèrie ambientada als anys 60, els partits del Barça, amb aquelles cabotades que pegava Messi, i Guamipi , un programa sobre mascotes que mirava amb el Flufly, el meu gos. Juraria que vaig ser l'únic. En vint anys no he vist a Catalunya cap pancarta demanant "Volem Canal Nou!". Això sí, citem Joan Fuster posant els ulls en blanc.