El pecat de Joel Joan

Ell ja sabia on es ficava, o almenys ho intuïa. "Ja veuràs les reaccions a aquesta entrevista", alertava Joel Joan a Carles Capdevila mentre parlava de les xarxes socials, que admet obertament que no l'interessen. I així va ser. Li va caure una pluja de garrotades a Facebook per haver dit que Facebook no sap què és, ni l'interessa. És cert que la reacció majoritàriament furibunda va ser contestada per un nombre no menyspreable d'usuaris que defensaven el dret de l'actor a dir el que pensa, tot i subratllar -en aquest cas de manera civilitzada- que tampoc hi estan d'acord. Però el que em fascina és la majoria que va fer una defensa encesa d'una empresa privada amb la qual s'ha fet milionari el jove Mark Zuckerberg -tota la meva admiració envejosa pel seu encert d'empescar-se el negoci el dia que el va tenir-. Tinc una amiga a qui no li agrada gens parlar per telèfon i ho diu sense embuts, i ningú s'ofèn: ni tan sols les persones a les quals els agrada penjar-se de l'auricular durant una hora per compartir xafarderies.

Però les xarxes socials són una altra cosa. Són una nova religió. I manifestar-hi desinterès personal -el que diu Joel Joan és que s'avorreix amb els detalls privats que molta gent publica a Twitter i Facebook, res més- indigna els feligresos, que se senten insultats i menystinguts. Alguns d'aquests fidels indignats intenten fins i tot fer de teòlegs i convertir l'ús de les xarxes en un projecte intel·lectual. I d'altres fan allò tan previsible d'intentar pagar al criminal amb la mateixa moneda -"Joel Joan? No sé qui és ni m'interessa", comentari repetit per diversos usuaris- o de buscar les contradiccions del pecador per llançar-les-hi a la cara: la flagrant falta que representa que l'Acadèmia del Cinema Català, de la qual és president Joel Joan, sigui a Facebook. Resa 10 avemaries, Joel, i no tornis a pecar. Tenen ganes de perdonar-te. Amén.