Els periodistes i els polítics coberts amb pell de xai
El món se'ns ha omplert tant de Trumps, Bolsonaros, Johnsons i Abascals que el llistó d'exigència per a l'esquerra ha caigut en picat. Només cal veure com, en molts casos, el principal argument electoral és: "No som els altres". Als Estats Units comença a notar-se. Joe Biden va comprometre's a fer que el departament de Justícia no pogués requisar els registres telefònics dels reporters per veure amb qui han parlat. És una mesura fonamental, perquè poder parlar amb les fonts sense comprometre-les és una de les columnes bàsiques que sostenen el periodisme i la seva funció de fiscalització del poder. Però, més enllà de l'amable declaració, que tots els mitjans van recollir i celebrar, a mesura que es van sabent detalls sobre com es concreta aquesta protecció sorgeixen els dubtes sobre si realment el tallafocs anunciat es respectarà.
El focus està posat en Merrick Garland, el fiscal general dels Estats Units. De moment, ha explicat que donarà ordres al seu equip perquè respecti el secret professional dels periodistes. Però no ha anunciat una reforma del reglament que regeix el departament de Justícia o, encara millor, promoure una llei que garanteixi aquest precepte. Per tant, la mesura que ara s'aplica pot desactivar-se a conveniència senzillament escrivint un correu electrònic al personal. Fins i tot si es fa un acte de fe en l'administració Biden, no deixa de ser una solució precària, que qualsevol successor pot revertir en qüestió de minuts.
Polítics que representen –amb tots els matisos que es vulguin– un cert progressisme estan aprofitant el retorn dels polítics amb tics autoritaris per mantenir mecanismes de repressió amb cobertura de seda. Només afluixen una mica el puny i ja semblen adalils de la llibertat d'expressió. Però el control dels mitjans, convé recordar-ho, agrada a banda i banda de l'espectre polític.
