ABANS D’ARA
Mèdia 27/09/2022

Un poeta humanista (1952)

Peces Històriques

Joan Fuster 1952
2 min
Joan Fuster i Agustí Bartrar

De l’article de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) sobre Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) publicat aquest setembre fa setanta anys a la revista de l’exili 'Pont Blau' (Mèxic, IX-1952). Enguany és el centenari de Fuster. Avui l’Institut d’Estudis Catalans acull una jornada acadèmica dedicada a Fuster. Fins al gener, a la Fundació Josep Pla, hi ha una exposició sobre les relacions entre Fuster i Pla.  

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Qualsevol que haja entrat en la poesia d’Agustí Bartra, convindrà amb mi que el primer adjectiu escaient per a definir-la és el d’humanista. Ja sé que no hi ha cosa més delicada que això: la pretensió de definir una poesia. Fins i tot pot semblar una mica sacríleg acostar-se al misteri poètic volent fixar-lo i reduir-lo a fórmula intel·lectual. Però aquest mateix impuls que ens duu a traslladar una obra de creació -o el que n’hem comptat- a l’àmbit fred de les nostres meditacions, diu millor que res la riquesa que ella amortitza i les virtualitats de la seua força expressiva. En el cas de Bartra, açò és ben evident, perquè no es tracta d’una poesia de poeta -i ja m’enteneu- sinó d’una poesia d’home sencer, llançada a missió i requerida per auguris i experiències. L’he qualificada d’humanista, conscient d’afegir al risc de la definició un altre risc claríssim: el d’emprar un terme que exigeix, pel seu compte, noves precisions. Tanmateix, no en trobe cap altre de més significatiu. La circumstància que el nostre temps ens proporciona és, durament i generosament, revolucionària: i en la seua confusió es problematitzen, es discuteixen amb totes les armes, com potser mai no havia esdevingut, el lloc i la figura de l’home. Metafísica i política, acció i confiança, tot es debat entorn al seu destí fonamental. I humanisme no suposa, ara, un vinculament erudit a les Humanitats, ni la tendresa romàntica per una Humanitat asèptica de tan abstracta com la pintaven. És l’home, l’home concret, front al qual prenen partit les ideologies i els mateixos homes, el qui s’erigeix, per fi, en única línia divisòria. Aquest home concret -ho saben tots els humanismes actuals- és un home que ha patit, un home que pateix, situat entre l’odi i la por. Bartra es posa al seu costat -es sent aquest home. Junt als humanismes angoixosos. Compartint-ne el sentit tràgic. Però si haguéssem d’atribuir-li una consigna, una xifra a la seua actitud, hauríem d’escriure: la salvació per la poesia. Com es complauria Joan Maragall mirant-se l’últim rebrot de la seua soca! Hi ha entre aquests dos poetes nostres unes quantes profundes coincidències, que es redueixen, al capdavall, a la més substancial: ambdós són homes de fe, de fe en la vida com a sola realitat segura. [...] 

stats