Posar Pablo Hasél i Isabel Pantoja en el mateix sac

Ficar algú a la presó per unes lletres de cançons no diu gaires coses bones de la cintura democràtica d’un estat. Però els diaris entestats en fer veure que a Espanya no hi passa res d’anòmal –circulin, circulin!– expliquen el cas Hasél amb torsions francament inquietants. Evidentment, la primera cosa que fan és destacar els aldarulls per sobre del fet de l’empresonament. I, a partir d’aquí, les metàfores i les comparacions. Jesús Lillo, a l’Abc, recorre ni més ni menys que a la Pantoja: “No hi va haver tant de debat en el món de la cultura de consum i dels sotasignats de progrés quan, el 2014, Isabel Pantoja, sense antecedents penals, va ingressar a la presó”. Omet, esclar, que hi va entrar per blanqueig de diners, no perquè en una de les seves coplas fes un rodolí feridor contra el rei. És a dir, hi va anar com a empresària, no com a cantant. A La Razón, Alfredo Semprún firma un article titulat “En una democràcia, les sentències es compleixen”. És un intent de desviar l’assumpte: el problema és que hi hagi sentència, no que s’apliqui! Morrissey va cantar Margaret on the guillotine al Regne Unit, en referència a Thatcher, sense que cap jutge s’atrevís a despentinar-li el tupè. Per posar-ne un exemple, de cent possibles.

A Catalunya el raper troba més suport. Fins i tot el de la conservadora La Vanguardia, on el director qualifica Hasél de “bocamoll” però admet que la pena de presó és desproporcionada. A la resta de diaris es tendia a criticar la sentència al marge del contingut.

Tot això, mentre mitjans com El Español i La Razón dediquen textos a “la jove musa del falangisme” que supurava antisemitisme davant els esperpents de la División Azul. Que si era jove, que si els llavis de rouge... Hi posaven algun comentari per distanciar-se’n –més aviat, per cobrir-se les espatlles– però no li tiraven la cavalleria del quintacolumnisme a sobre.