El cas Gabriel torna a posar a prova l’ètica periodística

Cinc experts analitzen l’àmplia cobertura televisiva que s’ha donat a l’assassinat del nen de Níjar

“En contextos determinats l’ètica i els principis han d’estar per damunt dels interessos”. Ho deia dimecres, al programa de La1 'Desaparecidos', Patricia Ramírez, la mare del Gabriel, el nen de Níjar que havia desaparegut el 27 de febrer i que va ser trobat mort diumenge passat. En aquella conversa, ella i el pare del nen, Ángel Cruz, van agrair als mitjans de comunicació la difusió que havien fet del seu cas durant els dies en què van estar buscant el fill, però van lamentar que en alguns moments la cobertura informativa hagués “interferit en la investigació” i que s’haguessin publicat “mentides” que els han “fet mal”. Aquesta setmana, els magazins matinals dels principals canals de televisió espanyols ('El programa de Ana Rosa', 'Espejo público' i 'La mañana' ), però també programes com 'Sálvame', s’han dedicat gairebé exclusivament a tractar el cas, aportant-ne tota mena de detalls. I l’audiència hi ha respost: les emissions de dilluns i dimarts d’aquests quatre espais van ser les més vistes de la temporada.

Diversos experts valoren l’àmplia cobertura mediàtica, que la presentadora d’ 'Espejo público', Susanna Griso, ha qualificat, en declaracions a Vertele, de “molt respectuosa”.

Les preguntes

  1. Com valora la cobertura mediàtica que s’ha fet del cas?
  2. Quina responsabilitat hi té l’audiència que ha vist de manera massiva aquests programes?

Roger Loppacher: “Caldria una reflexió des del punt de vista social”

  1. S’està fent una excessiva espectacularització del tema i caldria evitar aquest tractament morbós, amb periodistes esperant el fèretre a la porta del cementiri o amb bucles d’imatges dels pares o de la presumpta culpable. A més, s’utilitza un llenguatge que aporta més dramatisme al relat, com ara els plans curts per potenciar les escenes de dolor. També caldria extremar la precaució en la utilització de la imatge del menor i evitar els judicis paral·lels. Ara bé, cal diferenciar els mitjans: no és cap novetat, però les cadenes comercials són les que hi han dedicat més sobreatenció, i en canvi la televisió pública catalana ha sigut més continguda.
  2. La responsabilitat és dels mitjans de comunicació: les cadenes, especialment les comercials, sempre busquen la màxima audiència, però encara que siguin privades tenen unes obligacions periodístiques. Tot i així, també caldria fer una reflexió des del punt de vista social: per què aquests continguts generen tanta atracció, per què tenen tanta demanda i s’accepten sense qüestionar-los?

Joan Manuel Oleaque: “No et pots saltar els principis ètics per l’audiència”

  1. Fa la sensació que hi ha una competència absoluta per aconseguir qualsevol detall del cas. Això en l’àmbit dels successos no s’hauria de donar, tot i que no és nou. El que passa en casos com aquest és que, mentre es creu que la víctima pot aparèixer viva, es crea un corrent solidari al qual els mitjans se sumen, i això té una utilitat. Però quan arriba el desenllaç fatal aquesta situació no s’atura, sinó que es prem l’accelerador. Ara caldria un altre tipus de cobertura, més orientada a la reflexió, i no aquestes tertúlies infinites sobre el tema, fins i tot en programes del cor. I una altra cosa que no s’hauria de fer, però que una vegada més ha passat, és donar veu a gent que demana coses com la pena de mort i la justícia popular.
  2. No crec que sigui una responsabilitat dels espectadors. No està justificat fer qualsevol tipus de programa, encara que la gent se’ls miri: no et pots saltar tots els principis ètics només perquè allò té audiència! Els professionals són professionals, han de saber què és correcte i què no. I no pot ser que cada vegada que salta un cas d’aquests hi hagi tant de descontrol. S’hauria d’exigir una reflexió per intentar que no passés.

Les xarxes socials, un camp adobat per als judicis paral·lels

Neri Daurella: “¿Ningú pensa en els nens de 8 anys que ho veuen?”

  1. Fins al moment que es va trobar el cadàver del nen potser era positiu: ajudava els pares a sentir que estaven fent una cosa útil, i se’ls veia agraïts pel seguiment informatiu. Però després hi ha hagut una cobertura exageradíssima, i utilitzada de molt mala manera, fins i tot al servei de causes polítiques, perquè els fets han coincidit amb el debat sobre la presó permanent revisable al Congrés. Tothom ho ha aprofitat per escombrar cap a casa, i això em sembla absolutament rebutjable. Era com si tota la premsa s’hagués convertit en El Caso, en premsa groga. És horrible, lamentable.
  2. Aquesta mena de temes provoquen una gran identificació amb els protagonistes i desperten moltes emocions, positives i negatives (solidaritat, odi, morbo, etc.). Però la responsabilitat és dels professionals, que han de pensar quin tipus de periodisme fan, quin ús fan de la tribuna que tenen i amb quin criteri decideixen dedicar més hores a un tema o a un altre. A més, ¿ningú pensa en el col·lectiu de nens que, com el Gabriel, tenen vuit anys? ¿Ningú pensa que això els pot generar molta angoixa? No és una notícia que es doni a unes hores determinades, sinó en moments en què hi ha nens de vuit anys mirant la tele. És una irresponsabilitat dels periodistes que parlen d’aquest tema a totes hores!

Albert Garrido: “Alguns programes fan un ús excessiu del morbo”

  1. Les dimensions de la cobertura es corresponen amb l’expectativa que hi ha en l’opinió pública en relació amb aquest cas. Els mitjans han reaccionat en la mesura que els lectors, espectadors i oients esperaven que reaccionessin. Si parlem de com ho han enfocat, crec que en general la informació que se n’ha donat ha sigut bastant continguda i s’ha ajustat al que es podia esperar dels mitjans, tot i que si els analitzem un a un hi hauria coses que no ens agradarien. En part crec que la resposta ha sigut aquesta perquè l’actitud dels pares ha sigut molt continguda, raonada i orientada a no estimular les baixes passions. És un cas especialment trist i escabrós i la informació no pot ser de flors i violes, però els mitjans que he pogut seguir, en termes generals, han estat a l’altura de les circumstàncies.
  2. En termes generals és un peix que es mossega la cua. Els mitjans i alguns programes fan un ús excessiu de la part més morbosa d’aquests casos i això atrau un segment de públic, i l’atracció d’aquest públic porta les televisions a insistir en aquesta mena d’informació. És un mecanisme de retroalimentació. En el cas de les informacions relacionades amb successos com el de la mort del Gabriel això es multiplica.

Mariola Cubells: “Per l’audiència estem disposats a qualsevol cosa”

  1. Una vegada més estem instal·lats en la desmesura: no n’aprenem, no avancem i no aconseguim ser assossegats i explicar l’única cosa que realment importa, que es pot explicar en tres minuts i dos paràgrafs. Per aconseguir audiència i clics estem disposats a fer qualsevol cosa: parlar per parlar, posar-nos en bucle amb una mateixa informació sense que importi gaire a qui pots ferir i com ho fas o què provoquen les teves paraules. Em continua semblant perillós, perquè no contribueix a l’assossec que es necessita en aquests casos i una vegada més demostrem que els mitjans, en general, no estem a l’altura. Com a periodista vaig cobrir el cas Alcàsser i soc molt crítica amb el que tots vam fer en aquell moment, i sempre dic que Nieves Herrero no estava sola. Han passat 25 anys i l’única cosa que ja no es faria, perquè la repercussió seria molt forta, seria muntar un plató a Níjar, com va fer ella. Però pel que fa a la resta, s’ha fet tot igual. Si no hi ha un consell regulador de l’audiovisual a escala espanyola, que digui que hi ha determinades coses que no es poden fer perquè fan mal a la societat, no anem enlloc.
  2. Sempre dic que és impossible que tu no et quedis a mirar aquest tipus d’informació, perquè va dirigida als impulsos més primaris, a la part més bàsica de cadascú. Quan la televisió elabora un programa en laboratori perquè no puguis apartar la mirada és impossible culpar l’espectador i, en tot cas, ell pot tenir la culpa però els periodistes tenim el dol (la voluntat deliberada de cometre un acte il·lícit), i no es pot valorar de la mateixa manera.

Alguns mitjans hi barregen la presó permanent

L’assassinat de Gabriel Cruz ha coincidit en el temps amb el debat al Congrés de Diputats d’una iniciativa del PNB per derogar la presó permanent revisable, un càstig que, segons la llei en vigor, es podria aplicar a la presumpta autora del crim, Ana Julia Quezada. Això ha provocat que en l’ampli seguiment mediàtic del succés s’hi barregessin sovint les crítiques als partits de l’oposició, que dijous van votar en contra d’una norma que només té el suport del Partit Popular i Ciutadans, i van obrir el camí cap a l’anul·lació.

Durant els últims dies, un dels impulsors de la recollida de firmes contra la derogació, Juan Carlos Quer, pare de Diana Quer (que va ser assassinada l’agost del 2016 però que va estar desapareguda fins al desembre passat), ha sigut entrevistat en programes com 'Herrera en Cope' i 'Espejo público', on va afirmar: “No estem demanant que es legisli en calent, estem demanant que no es derogui en calent”.

També alguns diaris han vinculat els dos fets al llarg de tota la setmana. Dilluns, l’endemà que es trobés el cos del Gabriel, 'La Razón' feia una portada monogràfica sobre el cas que incloïa el subtítol següent: “El PSOE, Podem i el PNB tombaran dijous la presó permanent revisable”. Dimarts, 'El Español'  titulava: “L’assassinat del Gabriel no estova l’esquerra: es derogarà la presó permanent”. I a 'OK Diario' s’ha pogut llegir que “per a Podem és «partidista» demanar que matar el Gabriel es peni amb presó permanent”.

Més continguts de