L’hemeroteca és l’espòiler
Algunes de les sèries més intenses dels últims mesos són exhaustius documentals sobre crims reals
BarcelonaNo és cap secret que la crònica negra pot ser el detonant de la millor i la pitjor televisió. Els programadors saben perfectament que l’efecte badoc també funciona en pantalla. La TDT nocturna, de fet, va plena d’espais que es dediquen a burxar en crims autèntics. S’hi combinen les explicacions de forenses de posat sever, tan creïbles com els tècnics de rentadores dels anuncis -la bata blanca fins i tot deu ser la mateixa-, una veu en off còmicament lúgubre i dramatitzacions d’un nivell semblant al d’un telefilm de diumenge a la tarda. Per sort, dues produccions recents han aconseguit dignificar el gènere en forma d’addictives sèries. Són docudrames que se segueixen amb els braços aferrats a la butaca, els nous 'A sang freda'.
Les tres vides de Robert Durst
'The jinx' [El malastruc] és una sèrie de sis episodis estrenada per la HBO el febrer de l’any passat. En el subtítol deixava molt clar per on anava la cosa: la vida i les morts de Robert Durst. Aquest personatge, l’ovella negra d’una rica família dedicada als negocis immobiliaris, era sospitós d’haver assassinat la seva dona, desapareguda el 1982; de la mort d’una amiga, Susan Berman, l’any 2000, i de l’esquarterament d’un veí, Morris Black, un any més tard. Certament, o és un psicòpata o el paio amb més mala sort a l’est del Pecos.
El 2010 Andrew Jarecki va dirigir 'Totes les coses bones', una pel·lícula de ficció inspirada en la desaparició mai no aclarida de la dona de Durst. Protagonitzada per Ryan Gosling i Kirsten Dunst (a una sola lletra del cognom malastruc), aquí va tenir una estrena limitada. Robert Durst va telefonar Jarecki i es va oferir a explicar la seva versió dels fets. Aquest és l’origen de 'The jinx', el retrat absorbent d’un home pertorbador, d’una negror que li ha envaït la mirada. Costa veure-li el blanc dels ulls. Jarecki ja havia mostrat la seva habilitat per analitzar els plecs més foscos de l’ésser humà a 'Capturant els Friedman', un imprescindible documental nominat a l’Oscar el 2003. Si allà la clau eren els vídeos casolans, 'The jinx' es basa en material d’arxiu i unes recreacions per damunt de la mitjana. Però, sobretot, en la llarga entrevista concedida per Durst. Amb un aplom digne d’un actor shakespearià, ens intenta convèncer que el fet de ser un triple sospitós d’assassinat és una cadena de casualitats.
Jarecki va dosificar informació, que és la manera polida de dir que la va amagar. Per interès propi? Ell assegura que no. El cert és que un dia abans de l’emissió de l’últim capítol, el març del 2015, Durst va ser detingut. Abans, el 2012, en una pausa d’una de les entrevistes, quan se’n va anar al lavabo amb el micròfon obert, admetia els crims. La confessió va passar inadvertida, al final d’una de les cintes, fins a dos anys més tard.
Fabricant un dubte raonable
De la poderosa família Durst de Manhattan passem als Avery, propietaris d’una empresa de desballestament de cotxes a Wisconsin. 'Making a murderer [Fabricant un assassí] va arribar a Netflix al desembre després de deu anys d’investigació. És la història d’un presumpte fals culpable en deu capítols. Steven Avery va ser arrestat el 1985 perquè una dona l’havia identificat com a agressor sexual. Per aquells fets va passar 18 anys a la presó, fins que el 2003 una prova d’ADN el va exculpar. Decidit a demandar per danys i perjudicis el xèrif i el fiscal que l’havien processat, poc després de sortir en llibertat es veuria implicat en un cas d’assassinat. La tesi gens dissimulada de les directores de la sèrie, Laura Ricciardi (anteriorment advocada) i Moira Demos, és que les autoritats van muntar un complot per evitar que prosperés la petició de 36 milions de dòlars d’indemnització.
L’impacte d’aquesta producció ha sigut prou gran per fer arribar 128.000 signatures a la Casa Blanca a favor d’Avery i obligar el president dels Estats Units, Barack Obama, a declarar que no té competències en un cas com aquest. A 'Making a murderer' assistim a pràctiques policials i judicials d’escàndol: retrats robot elaborats a partir d’una foto, coacció a un menor en interrogatoris... La gran majoria de testimonis seleccionats donen suport a la teoria de la conspiració que converteix Avery en víctima del sistema, sense plantejar-se altres possibilitats.
També és cert que en la seva aproximació a la família, Ricciardi i Demos voregen el sensacionalisme amb algun 'zoom' puntual estratègicament dirigit al lacrimal dels pares. Però són detalls que no entelen dues obres majúscules pensades per al badoc que portem dins.
