PAREU MÀQUINES

Per què ometre de les portades el nombre de morts?

Una dada de primer ordre no apareix destacada en totes les capçaleres

L’adagi periodístic diu que un mort és un drama, cent morts una tragèdia i mil morts... una estadística. Hi ha, certament, el perill d’oblidar que el marcador de l’horror de víctimes del coronavirus no és una mesura abstracta, sinó que cada unitat representa un punt que irradia aflicció, encongiment i congoixa. Fa anys que els diaris en paper ja no són simplement un recompte de fets de la jornada anterior, però encara suposen l’intent romàntic d’endreçar tot els que ens passa en el lapse d’un dia. Dic això perquè em costa d’entendre que algunes capçaleres no es molestin en incloure en portada l’actualització de morts de cada dia. ¿No és la principal mesura de la transcendència d’aquesta crisi sanitària? A més, aporta informació sobre si estem en fase expansiva o si ja comença l’anhelada regressió. El País, per exemple, no la inclou, si bé el dia es va saldar amb més de 700 morts a Espanya (quinze autocars plens de gent, per als que siguin més d’imatges). Prefereix obrir amb l’enèsima peça que intenta apuntalar Sánchez, cada cop més diàfan en les seves limitacions. El titular de portada força un diàleg d’opereta. "Michel: «Tenim acord, Pedro?» Sánchez: «No. Així és inacceptable»". El subtítol comença dient "El líder espanyol va deixar clar..." En fi: hagiografies en temps real. Un altre diari que evita la xifra en portada és La Razón. Diria que, en el seu cas, hi ha una voluntat editorial d’ajudar a mantenir alt l’estat d’ànim i no perjudicar (més) l'economia: pressing al govern, però optimisme per a la resta.

La mort per coronavirus és doblement roïna, ja que sovint s’esdevé en la soledat d’una habitació hospitalària en quarantena. El mínim homenatge de la premsa a aquestes víctimes –a l’espera de depurar responsabilitats públiques– és recollir el seu cas, ni que sigui estadísticament, en primera pàgina. Que la política no es mengi el drama.