Publicitat
Publicitat

CRÍTICA XARXES

El reconeixement digital de l’estat català passa per Suïssa

El trànsit d’un estat des que neix formalment fins a la visibilitat digital no és immediat

L’última vegada que vaig configurar un telèfon mòbil va ser divendres passat, precisament entre que el Parlament va proclamar la República Catalana i Mariano Rajoy va comunicar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Confesso que vaig estrenar l’aparell amb la il·lusió secreta de trobar Catalunya a la llista de països que determina diverses funcions del sistema operatiu. Òbviament, no va ser així: el trànsit d’un estat des que neix formalment fins a la visibilitat digital no és precisament immediat.

Els dispositius electrònics fan servir la llista de països i regions de IANA, l’organisme que gestiona les assignacions de diversos protocols d’internet. Aquesta llista procedeix de la norma ISO-3166-1 publicada per l’Organització Internacional de Normalització (ISO), amb seu a Ginebra, que conté 249 codis de dues o tres lletres que identifiquen països, territoris o àrees d’interès i serveixen per assignar els noms de domini a internet: si Catalunya fos un estat podria reclamar el nom de dues lletres .ct, que està lliure (el .cat és només de comunitat cultural).

Per entrar a la llista de l’ISO, el país ha de ser membre de l’ONU o d’alguna de les seves agències especialitzades. Per ingressar a les Nacions Unides cal ser acceptat per l’Assemblea General a proposta del Consell de Seguretat. En canvi, l’agència que assigna els prefixos telefònics, la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), també a Ginebra, és una mica més flexible: Taiwan no n’és membre perquè la Xina ho impedeix, però té codi de país, tot i que vinculat al de la Xina. Palestina també hi participa com a observadora.

El Llibre blanc de la transició nacional publicat l’octubre del 2014 menciona una altra via per tenir presència digital: ingressar a la Unió Postal Universal. Aquest organisme té la seu a Berna i admet estats membres que no ho siguin de les Nacions Unides. Però la petició ha de ser aprovada per dos terços dels 192 membres: la nostra diplomàcia digital té molta feina a la vista, i una bona part s’ha de fer a Suïssa.

Etiquetes

Més continguts de

Postveritat
PUBLICITAT
PUBLICITAT