FORMATS

Un regal televisiu prenadalenc

L’edició 24 del festival Miniput mostra programes innovadors però sense l’audàcia d’anys anteriors
PITI ESPAÑOL
PITI ESPAÑOL

Cada any -i en fa 24-, a principis de desembre, uns quants centenars de professionals de la televisió, d’estudiants de comunicació àudiovisual i de curiosos ens acostem al CCCB per recollir el nostre regal de Nadal, el Miniput: 12 hores d’una selecció dels programes més innovadors, més experimentals o més polèmics de televisions públiques de tot el món, presentats, mesos abans, al Festival Input, aquest any celebrat a Brooklyn.

O sigui que arribes al CCCB i recordes alguns dels regals excel·lents dels últims festivals, com La minute vieille, un programa francès on dues velles explicaven a càmera, com qui recita la llista de la compra, acudits de tota mena, fins i tot de vulgars o de políticament incorrectes. O Prison Song, un musical gravat en una presó australiana amb un 80% de presos aborígens, que cantaven sobre la seva vida, les seves il·lusions, els seus errors. O un programa japonès on es feia un judici formal a contes infantils, amb el seu jutge, el seu defensor i el seu fiscal, i amb la intervenció, com a testimonis, dels seus protagonistes (el Llop, la Caputxeta...). O My escape, un colpidor documental danès muntat amb les gravacions de mòbil fetes per refugiats sirians, eritreus i afganesos durant la seva dura i esperançada travessa cap a Europa. O Petra dates the world, on una milf danesa lligava en ciutats de mig món i ens explicava -i vèiem- l’abans i el després. O Married at first sight, també danès, fet més tard en altres països, on una parella i les seves famílies respectives es coneixien... el dia del casament. I el programa seguia els acabats de casar durant un mes, a veure què passava. O...

O sigui que quan arriba el dia assenyalat, et fregues les mans.

Però aquest dissabte, durant les vuit hores que he estat empassant-me programes, he trobat que el regal que ens ha fet el Miniput, tot i estar molt ben embolicat, no tenia la sorpresa, ni el gamberrisme, ni la intenció provocadora del d’altres edicions. Potser perquè hi ha hagut poca audàcia en la selecció. O poc material per escollir, que també podria ser. Ha estat un bon regal de Nadal, això sí, com ho podria ser un fulard, un pijama de franel·la, un llibre de l’Enric Gomà... Però esclar, comparat amb la Play Station o el jabugo d’altres anys...

I això que s’hi han presentat programes força interessants. Quins? Aquests, entre d’altres.

Els regals del Miniput 2018

Grotesco (Suècia). 8 ficcions de comèdia política sobre la realitat sueca, cadascuna d’un gènere diferent, escrites, actuades i dirigides per Grotesco, una companyia de teatre molt popular al país. La ficció presentada al Miniput és un musical sobre l’arribada dels refugiats sirians en què actors fent de polítics canten peces sobre el problema migratori i com afrontar-lo mentre discuteixen al Parlament o parlen, per exemple, amb Angela Merkel.

Old people’s home for 4 year olds (Regne Unit): un grup de nens de quatre anys comparteixen unes quantes setmanes amb els ancians d’una residència de Bristol. Una experiència educativa, nova a Anglatera però que fa més de 30 anys que es fa als Estats Units, on els nanos aprenen què són els vells i els vells (que només pensen, gairebé tots, en dormir i deixar passar el temps fins que arribi el seu dia) retroben l’alegria, les ganes de viure i, fins i tot, la mobilitat perduda. I moltes abraçades.

Tokyo Black Hole (Japó). Recuperant imatges documentals de l’any posterior a la rendició del Japó i documents desclassificats de la CIA, veiem els efectes del bombardeig americà sobre una Tòquio devastada i com, mentre les forces invasores gaudien d’una vida de luxe, els japonesos es morien de gana i floria, entre les runes, un mercat negre potentíssim.

National Bird (EUA), un documental molt ben realitzat, molt elegant, produït per Wim Wenders. Tres operadors de drons que han provocat nombroses morts de civils a l’Afganistan, empesos pel pes de la culpa, trenquen el silenci i denuncien la guerra secreta de drons operats des dels Estats Units. Les últimes imatges, d’una ciutat americana fetes des d’un dron mentre als carrers van apareixent els títols de crèdit del documental i sona un rap, són impressionants.

Gone Mom (Corea del Sud). En cada programa, a una mare sud-coreana se li ofereixen 1.000 dòlars perquè deixi durant uns dies la seva família i surti a gastar-se’ls en el que vulgui. Veiem les aventures de la mare i les dificultats de marits i fills per ordenar la vida domèstica sense ella.

Human Smugglers (Dinamarca). Un documental que desvela, des de dins, com operen els traficants de persones que volen entrar a Europa i només poden fer-ho il·legalment. Una denúncia de com funciona aquest negoci i una mostra de com pot arribar a ser de perillosa la vanitat: alguns traficants són tan vanitosos que accedeixen a permetre que se’ls gravi muntant passaports falsos, fent passar immigrants pels controls de passaports de l’aeroport d’Atenes, adquirint armilles salvavides, comprant dones immigrants per fer-les servir d’esclaves sexuals o justificant la seva feina com si fos una tasca humanitària.

Més continguts de