Quan era petit i anava al metge, a Besalú, els meus pares em portaven a la consulta del senyor Bonet. Era un metge que m'imposava respecte i confiança. Amb un cap de cabells blancs, un bigoti retallat, blanc també, i malgrat el seu posat seriós (era el senyor metge), sempre et rebia amb un somriure als llavis i fumant amb pipa.
Com a bon metge dels d'abans cada dia en tenia alguna per dir i el que t'explicava et feia riure i pensar. Sovint sorties de la consulta rumiant el que t'havia dit i no pas patint per si et trobaves bé o no. Que també t'ho encertava, eh?!
Al cap d'uns anys, quan el doctor Bonet ja estava retirat i a mi em visitaven altres metges i metgesses, un bon dia, de cop i volta, em va semblar retrobar-lo. Va ser mirant la televisió. Hi feien una sèrie protagonitzada per un metge -igual que el meu senyor Bonet- i amb el mateix sentit de l'humor, bonhomia i capacitat de fer-te tocar de peus a terra, relativitzant-ho tot i posant-hi seny i bon humor.
Quan vaig descobrir el doctor Caparrós, el vaig començar a respectar i a agafar-li confiança. Vaig sentir i connectar amb una manera de fer, un tarannà presidit per la murrieria d'en Joan Capri, un gran remei casolà i autèntic per als maldecaps de cada dia.
