Dígits i andròmines
Mèdia 05/11/2021

Rockers fent d’empresaris

5 min
Les icòniques polseretes il·luminades per radiofreqüència que van impulsar Coldplay

BarcelonaLa tornada virtual dels ABBA als escenaris en forma d’holograma –que potser podríem adscriure al metavers, però d’això en parlarem un altre dia– és només l’episodi més recent de l’ús de tecnologies avançades per part dels músics per arribar a públics més amplis. La història comença amb els guitarristes d’orquestres de jazz electrificant les guitarres als anys 30 per evitar quedar tapats pels instruments de vent, continua amb els Beatles als anys 60 adoptant els amplificadors Vox perquè els espectadors els sentissin per sobre dels xiscles de les fans, passa per l’emissió simultània via satèl·lit dels concerts benèfics transatlàntics Live Aid de 1985 i per la connexió dels U2 amb l’Estació Espacial Internacional, enregistrada des de Barcelona i estrenada durant el concert de la gira 360º al Camp Nou, i arriba fins a les polseres led de colors activades per radiofreqüència amb què els espectadors de Coldplay substitueixen els encenedors des del concert a Madrid de la gira Mylo Xyloto de 2011.

Molts músics han volgut explotar comercialment els avenços tecnològics que inicialment es van crear per a ells. Per exemple, nombrosos artistes es fan construir estudis de gravació propis per treballar amb més tranquil·litat i els lloguen a altres músics mentre ells no els fan servir. Però n’hi ha que han anat més lluny, fundant empreses de tecnologia relacionada amb la seva activitat artística. Dos grups britànics del rock anomenat progressiu més clàssic van protagonitzar dos casos amb finals ben diferents.

Concert de Coldplay a Barcelona

Pink Floyd i els altaveus

Ja en l’època inicial, sota el lideratge del malaguanyat Syd Barret, els Pink Floyd es van guanyar la reputació de fer uns concerts on la música anava acompanyada d’altres elements psicodèlics. El que ens ocupa ara és la sonorització de les sales, on instal·laven torres d’altaveus a les quatre cantonades i el tècnic feia passar el so de l’una a l’altra, envoltant el públic, gràcies a un dispositiu casolà amb el pompós nom de coordinador d’azimut, que en realitat era una capseta amb dos potenciòmetres encreuats que s’accionaven amb un comandament únic. A partir d’aleshores, la llegenda sonora dels Pink Floyd va anar creixent gràcies a les grans inversions que van fer en els equipaments de sonorització per a les gires, que van arribar a incloure instal·lacions realment quadrifòniques, insòlites per a l’època.

Per emmagatzemar els equips de directe, explotar-los comercialment i retenir el personal, el grup va fundar l’any 1976 l’empresa de lloguer Britannia Row Productions (BRP), que prenia el nom del carrer de Londres on tenia la seu, a sota de l’estudi -també propietat seva- on es van enregistrar els àlbums Animals i The Wall. BRP es va encarregar d’actes multitudinaris com un concert de Queen a Hyde Park, però tot i això el negoci no va acabar de funcionar; ni tan sols es va poder rendibilitzar amb els concerts del mateix grup, que segons explica el bateria Nick Mason a les memòries Inside Out, va acumular un volum de deutes tal que els Pink Floyd van haver de sortir de gira més del que haurien volgut per arribar a eixugar-lo.

L’any 1985, menys d’una dècada després, el grup va vendre BRP als empleats i va passar a contractar empreses externes, com tothom, per a les seves gires. Això sí, tant les restes de la banda com els seus membres en solitari han continuat dedicant una gran atenció a la qualitat del so dels seus concerts, com pot testimoniar qualsevol espectador de les gires de David Gilmour i, sobretot, de l’obsessiu Roger Waters.

Genesis i els llums d’escenari

A diferència del fracàs comercial dels Pink Floyd, el de Genesis és un cas d’èxit empresarial. Quan Phil Collins, Mike Rutherford i Tony Banks preparaven la gira del seu disc Abacab, la seva empresa habitual d’escenografia, Showco, els va mostrar el prototipus d’uns focus d’escenari que permetien controlar a distància i en temps real el color i l’orientació del feix de llum mitjançant uns motors que feien girar tant l’aparell com un disc interior amb filtres de gel de diversos colors. En aquell moment, Showco necessitava finançament per convertir el prototipus en un producte comercial, i van demanar als Genesis si els interessava.

Els músics van quedar tan entusiasmats que van invertir un milió de dòlars de l’època (fa més de 40 anys) a canvi de participar en una societat conjunta amb Showco, que es va denominar Vari-Lite. Els primers focus amb el nou sistema es van estrenar el 25 de setembre de 1981 a la plaça de toros Monumental de Barcelona, en aquella gira de Genesis on Collins es passejava per l’escenari acompanyat per una nina inflable. Des d’aleshores, la tecnologia dels focus orientables multicolor s’ha convertit en un estàndard en espectacles de tota mena, per la flexibilitat i llibertat creativa que aporta davant les instal·lacions de focus estàtics d’un únic color.

Vari-Lite va començar a cotitzar en borsa l’any 1997 i va fer encara més rics els Genesis, que van conservar gairebé la meitat del capital de l'empresa. Posteriorment va passar per diversos processos de venda, fins que l’any 2008 va ser comprada per la filial d’il·luminació del gegant holandès Philips, que ara opera sota la marca Signify i també fabrica, entre altres productes, els llums connectats Hue.

Altres músics emprenedors

Hi ha més artistes que han dedicat una part de la seva fortuna a impulsar projectes de base tecnològica. En alguns casos, relacionats amb la difusió de la seva obra. Així, David Bowie va ser pioner creant BowieNet, un proveïdor de connexió a internet que incloïa l’accés a una comunitat d’aficionats i seguidors de l’artista, precursora de les xarxes socials actuals. BowieNet va funcionar entre els anys 1999 i 2006. En data molt més recent, Neil Young s’ha desmarcat de la indústria discogràfica obrint el Neil Young Archive, repositori digital de tota la seva producció amb més qualitat de so que les plataformes de streaming habituals.

També buscant més qualitat sonora (i un tall més gros del pastís dels drets d’autor), un grup de músics encapçalats per Jay-Z i Beyoncé, on també hi havia des de Madonna fins als Daft Punk, van comprar l’any 2015 el servei Tidal de música en alta resolució, d’origen noruec. En un gir inesperat dels esdeveniments, Tidal és des de fa uns mesos propietat de l’empresa Square de pagaments digitals, l’altre negoci de Jack Dorsey, un dels creadors de Twitter.

I no puc acabar sense mencionar les nombroses intervencions en la indústria tecnològica de Bono, cantant dels abans mencionats U2. El grup va estar vinculat a Apple quan la marca va treure l’any 2004 la primera edició especial del reproductor musical portàtil iPod, de colors negre i vermell i precarregat amb tota la discografia del grup. Cap a la mateixa època, Bono invertia personalment en la firma californiana de capital risc Elevation Partners, que l’any 2007 va dedicar gairebé 400 milions de dòlars a intentar ressuscitar la mítica marca Palm, creadora dels PDA i precursora dels actuals smartphones. Elevation va acabar venent Palm tres anys després, sense guanyar-hi gairebé res, a HP, que tampoc va trigar gaire a desfer-se’n. Però Bono és més espavilat del que sembla: mentre tenia diners posats a Palm, es va fer patrocinar la gira 360º per una marca rival: BlackBerry.

stats