FICCIÓ

L’amor no ven: les ‘rom-coms’ perden pes a les plataformes

Les sèries que barregen comèdia i romanticisme han passat a ser residuals

En l’època de les sèries complexes i amb diferents graus de lectura, la comèdia romàntica, considerada popularment l’escalafó més baix de la comèdia, està pràcticament en perill d’extinció. Aquesta setmana Netflix s’aventurava a ressuscitar-la amb Emily en París, una producció de Darren Star, creador de Sexe a Nova York, amb Lily Collins de protagonista. La sèrie explica la història de l’Emily del títol, una executiva de Chicago que es trasllada a la capital francesa quan la seva empresa compra una companyia local de màrqueting. Emily en París és lleugera i despreocupada i reprodueix tots els tòpics que han contribuït a menysprear un gènere que en els últims anys només ha aconseguit sobresortir quan s’ha reinventat i ha mostrat la seva part més amarga.

L’últim exemple dels cadàvers que ha deixat pel camí la falta d’interès per la comèdia romàntica és la cancel·lació de l’adaptació televisiva i femenina de High fidelity. La plataforma Hulu va voler explorar què podia aportar una nova versió de la història escrita per Nick Hornby (i ja adaptada anteriorment pel cinema) amb una dona afroamericana com a protagonista, la Rob (Zöe Kravitz). El resultat no li devia acabar de fer el pes, perquè després d’una temporada, que aquí es pot veure a Starzplay, Hulu va decidir cancel·lar-la, fet que va enutjar Kravitz.

Abans de llançar-se a recuperar High fidelity, Hulu ja va provar de recuperar l’essència de les comèdies romàntiques dels 90 amb una espècie de remake de Quatre bodes i un funeral (AtresPlayer Premium) que tenia poc a veure amb la pel·lícula original. De fet, es tractava d’una minisèrie que l’únic que tenia en comú amb el film protagonitzat per Hugh Grant era que passava a Londres i que hi havia quatre casaments i un funeral. El fracassat experiment -“Comparteix ambientació amb la pel·lícula, però cap dels seus moments brillants”, assenyalava el New York Times - estava encapçalat per Mindy Kaling, guionista de The office i fan declarada del gènere, que va intentar actualitzar el to de la pel·lícula original apostant per un repartiment inclusiu.

'Yo nunca': la sèrie adolescent que triomfa a Netflix

“M’agrada moltíssim el gènere i sempre m’ha semblat que està menystingut. Em fa la sensació que la gent parla de les seves comèdies romàntiques preferides i ho fa dient que són els seus plaers culpables. Però jo realment no crec en els plaers culpables, només crec en els plaers”, explicava en una entrevista Kaling. De fet, en el seu últim projecte la guionista i actriu ha tornat a deixar-se endur per les històries d’amor amb un punt humorístic amb Yo nunca, de Netflix, centrada en la Devi, una adolescent nord-americana d’origen indi que vol canviar el seu estatus social a l’institut. Però en aquest cas la sèrie, estrenada durant el confinament, ha rebut molts més elogis que el remake del clàssic dels 90. “Aquesta sèrie té molts plaers, però cap no funcionaria si la Devi no fos una protagonista tan deliciosa, una barreja ideal d’egoisme, autoengany, diversió i bondat”, detallava Kathryn VanArendonk, crítica de Vulture. Yo nunca no només té a favor la diversitat racial sinó que també toca, encara que sigui col·lateralment, la diversitat sexual, un element que es troba a faltar en les propostes clàssiques.

El cantó fosc del gènere

Amb tot, el petit èxit de Yo nunca,que ha renovat per a una segona temporada, és com un miratge al desert. Molt abans de l’impacte de la pandèmia, les propostes serièfiles ja estaven dominades per drames distòpics i ficcions que fugen de tot el que es pugui considerar blanc. L’última vegada que la televisió en obert va intentar ressuscitar el gènere de la comèdia romàntica més clàssica va ser el 2014. Aquell any es van estrenar als Estats Units A to Z (NBC), Manhattan Love Story (ABC) i Selfie (ABC), de les quals cap va passar de la primera temporada.

La progressiva desaparició del gènere no és exclusiva de la televisió, també s’ha fet evident en el cinema, un àmbit en què la comèdia romàntica va viure la seva esplendor entre els anys 80 i 90. Durant la segona dècada dels 2000 el negoci de les pel·lícules de superherois va explotar i va arraconar les comèdies romàntiques. “Hi ha menys gent que es casa, o casant-se jove, que en anys anteriors, i amb l’aparició de la cultura de les cites hi ha un canvi subtil en el que busca l’audiència pel que fa a l’entreteniment romàntic”, explicava Billy Mernit, autor del llibre Writing the romantic comedy i analista d’històries a Universal, a Bussiness Insider.

Si al cinema els superherois van matar el romanticisme, a les televisions i les plataformes van ser les dramèdies. Després de la debacle del 2014, les úniques comèdies romàntiques que van aconseguir trobar-hi un forat van ser les que recargolaven el gènere amb personatges no especialment agradables i històries que s’allunyaven dels tòpics més clàssics i, en alguns casos, sexistes. En aquest context és on han regnat fins fa poc You are the worst, Love i, sobretot, Catastrophe. La primera, que va acabar l’any passat després de cinc temporades, explicava la relació entre dues persones tòxiques i autodestructives: el Jimmy, un escriptor anglès egocèntric, i la Gretchen, una publicista cínica que abusa de l’alcohol i altres drogues. Els protagonistes de Love (2016-2018), sèrie creada per Judd Apatow, al qual se li atorga al mèrit d’haver intentat regenerar la comèdia romàntica en el cinema, seguien el mateix patró, amb una protagonista femenina problemàtica i un partenaire masculí un pèl pusil·lànime.

De les tres, la que surt més ben parada és Catastrophe, escrita i protagonitzada per Sharon Horgan i Rob Delaney. La sèrie explicava la història d’una irlandesa i un nord-americà que, després d’una relació esporàdica, descobreixen que seran pares. Catastrophe, que es pot recuperar a Movistar+, és l’exemple de comèdia romàntica terrenal, que fuig de la fotografia de la parella perfecta i tracta temes durs com l’alcoholisme.

Amb les temporades finals d’aquestes sèries, l’era de les rom-coms fosques sembla acomiadar-se. El triomf de Schitt’s creek, una comèdia amable, en els últims Emmy va ser una reinvidicació de les sèries que, en plena pandèmia, donen bon rotllo i permeten reconciliar-se amb el món. ¿Aconseguirà aquest escenari fer tornar la comèdia romàntica del cubell de les escombraries?