Per què algunes sèries ja no sonen com abans?

Durant anys, sempre que el telèfon de la cantant Paula Cole començava a il·luminar-se significava una cosa: Dawson crece havia arribat a una altra plataforma de streaming. L’èxit per a adolescents, que es va emetre a la WB del 1998 al 2003, és indestriable de la cançó I don’t wanna wait. Tanmateix, en les edicions en DVD i en plataformes com Netflix, la sèrie ha reemplaçat gairebé tota la seva música original, inclosa la seva cançó inicial. En lloc de la melodia de Cole, ara els episodis de Dawson crece comencen amb Run like mad, de Jann Arden.

El públic no s’ha pres aquest canvi gaire bé. "A la gent li importa molt i està molt molesta", diu Cole en una entrevista telefònica des de casa seva a Massachusetts. "M’etiqueten en totes les publicacions a xarxes socials, també a Netflix i Sony. És un no parar". Val a dir que la cançó de Cole sí que se sent en els dos episodis finals de la sèrie a Netflix, gràcies a un acord amb Sony Pictures Entertainment, l’estudi de producció i el distribuïdor, fet per a un llançament especial en DVD del 2003.

Dawson crece és una de les sèries clàssiques que avui sonen diferent de com probablement recordeu. Si mireu la sèrie a Netflix us trobareu que la majoria de les cançons que sonaven quan es va emetre originalment ja no hi són. És una transformació desconcertant i que està sorprenentment estesa en tots els serveis de streaming dels Estats Units. 

Un problema de previsió

Totes les sèries han de pagar els drets d’ús de cançons ja existents si les volen utilitzar per a les bandes sonores, i les llicències de cançons pop poden ser prohibitives. Abans de principis de la dècada de 2000 –els temps anteriors als packs de DVD i l'streaming– els productors no pensaven gaire en el futur a llarg termini d’aquestes sèries; tal com ho veien, es retransmetrien en directe i possiblement durant uns quants anys en sindicació. Molts van optar per una solució barata per aconseguir cançons conegudes per a les seves sèries: llicències limitades a un termini curt de temps que els permetien aconseguir grans artistes a bon preu.

"En aquell moment la gent no pensava més enllà", explica Robin Urdang, supervisor musical guanyador dels Emmy que ha concedit llicències de cançons per a sèries com Broad City i The Marvelous Mrs. Maisel. "«Emetrem el programa durant un any, o tres o cinc, i després s’acabarà». No creien que necessitessin la música durant més temps", afegeix.

El resultat final és que, un cop vençudes les llicències, moltes sèries s’han incorporat als catàlegs dels serveis per streaming amb la música substituïda. Això pot provocar experiències visuals inusuals i frustrants.

En un dels primers episodis d’Expedient X, l'agent Scully, interpretada per Gillian Anderson, interroga un assassí en sèrie que afirma tenir poders psíquics. Ella no el creu, però quan està a punt de marxar, ell li canta uns quants compassos de Beyond the sea, de Bobby Darin, una cançó que va escoltar el dia anterior, al funeral del seu pare. Scully surt espantada i el públic es pregunta si l’assassí realment té poders psíquics. Almenys, això és el que es podria haver preguntat el públic el 1994, quan l’episodi es va emetre a Fox. Si el mireu avui a Hulu (o a Amazon, a Espanya), us preguntareu a què es refereix l’assassí. Beyond the sea de Bobby Darin ja no se sent al funeral del pare de Scully. En lloc d'això, sentim La mer, l'estàndard de jazz en llengua francesa amb una melodia similar de Charles Trenet. Com a resultat, la burla de l'assassí és ara més desconcertant que portentosa. (El títol de l'episodi, per a més confusió, és Beyond the sea.)

Quan els productors de televisió volen posar una cançó en una escena, fins i tot una petita part, han d’acordar-ne l’ús amb els compositors i editors de la cançó i pagar-los una quota important. Els costos són considerables, entre 30.000 i 40.000 dòlars de mitjana per drets indefinits sobre una cançó popular que s’ha reproduït a la ràdio i que la majoria de la gent coneixeria, explica Urdang. En canvi, els pressupostos de música per a televisió, ja sigui per emissió per cable o per streaming, són de vegades amb prou feines la meitat d'aquestes xifres per episodi. 

"Moltes vegades t'adones que, per exemple, posar una cançó d'ABBA en una escena és realment clau", explica Thomas Golubic, supervisor musical que ha treballat a Breaking bad i The walking Ddad, entre altres sèries. "Bé, les cançons d’ABBA són increïblement cares i ningú et farà un tracte a la baixa".

Per poder utilitzar una cançó, un programa pot pagar una tarifa més baixa que doni dret a usar-la durant un període de temps –un any, o potser cinc– amb determinades condicions. Les llicències es poden restringir a l'emissió per televisió, però no incloure les edicions en DVD o l’streaming. A mesura que les sèries s’han anat incorporant a plataformes de streaming, aquestes ofertes d’ús limitat han de hagut de ser renegociades. 

Buck Damon, supervisor musical de sèries carregades de cançons com Freaks and geeks, que es va emetre a la NBC, i Felicity, de WB, ha experimentat les dues cares del problema de les llicències. Els productors de la comèdia d’institut Freaks and geeks han prioritzat l’obtenció de les autoritzacions necessàries per preservar la banda sonora de la sèrie a les plataformes digitals. Fins i tot, el creador, Paul Feig, va arribar a dir que no permetria que es veiés amb música alternativa. Nous acords van permetre a Freaks and geeks tornar a la televisió a principis d'aquest any per a alegria generalitzada: la seva evocadora barreja d'èxits vintage de grups com Styx, Rush i The Who es manté intacta.

Felicity és una altra història. El drama universitari, creat per J.J. Abrams i Matt Reeves, tenia una banda sonora molt cuidada, amb cançons d’èxit d’artistes populars de l’època com Lauryn Hill, explica Damon. "A Felicity hi havia cançons meravelloses que sonaven en aquell moment, el 1999 -recorda-. Però amb uns pressupostos tan ajustats, l'única manera de fer aquesta feina era obtenir llicències per a cinc anys". Quan va arribar el moment de tornar a llicenciar la música per als DVD i les plataformes de streaming, el distribuïdor, ABC Studios, va optar per no molestar-s'hi. Ara les cançons que va triar Damon s’han substituït per grups desconeguts i temes de so barat. 

Els fans d’aquestes sèries solen manifestar el seu malestar per les bandes sonores alterades a la pàgina web Reddit i a les xarxes socials. Un fan de Felicity fins i tot ha creat una versió no oficial de la sèrie amb la banda sonora original meticulosament restaurada.

Aquest tipus de protestes ha tingut recompensa: Sony ha cedit a la pressió dels fans de Dawson crece i I don’t wanna wait hi tornarà a sonar. Cole, que llançarà el seu 11è àlbum d'estudi, American quilt, el 21 de maig, ha gravat un nou màster de la cancó i Sony ha negociat amb la seva discogràfica reinstaurar-la com a tema principal de la sèrie.