Una sèrie a alta pressió
The bear és una sèrie intensa, claustrofòbica i estressant que trobareu a Disney+. Però no és ni un thriller ni una trama de terror. És un drama gastronòmic que transcorre a la cuina d’un restaurant d’entrepans de carn i menús en un barri obrer de Chicago. És potent, realista i addictiva. Desitges saber a què ens portarà el caos culinari que evoluciona al llarg de vuit capítols arrossegant els personatges a una transformació psicològica. El Carmy n'és el protagonista, un xef que ha treballat com a mà dreta dels cuiners més estrellats de la guia Michelin i que torna a Chicago per fer-se càrrec del restaurant tronat del seu germà mort. Intenta salvar un vell negoci familiar carregat de deutes. I li és inevitable aplicar els criteris professionals que ha après a l’alta cuina: l’exigència, la disciplina de treball, la higiene, l’organització i la qualitat del menjar. Però també aspira a un bon ambient laboral després d’haver patit l’angoixa insuportable i les humiliacions dels seus caps de fama mundial.
The bear és com una olla a pressió a punt d’explotar. Recorda en alguns moments la pel·lícula Boiling point (a Filmin), on el xef interpretat per Stephen Graham és devorat per la voràgine del restaurant de moda de Londres. Sense perdre la intensitat en cap moment, en comptes de ser un crescendo emocional sense aturador és una paràbola amb petites fluctuacions. El Carmy i, sobretot, la seva jove ajudant Sydney seran els desencadenants d’una transformació global, no només gastronòmica sinó de l’estat emocional de la resta de companys de la cuina. El respecte en comptes dels crits, la valoració de la feina feta, donar un sentit a allò que es fa i un context d’organització provocarà conflictes inicials, però, de mica en mica, els personatges descobriran aspectes d’ells mateixos que desconeixien. Paral·lelament, de fons es cou un drama familiar. La mort del germà del Carmy és un dol difícil de pair i amb secrets que l’espectador ha d’anar intuint i interpretant a partir d’uns diàlegs que es trepitgen a crits, entre baralles i amb desastres constants al local: talls elèctrics, canonades que exploten, inspeccions sanitàries, conflictes de carrer i electrodomèstics que s’espatllen en el pitjor moment. Els guirigalls domèstics de família italoamericana provocaran escenes entranyables, de confusió o còmiques, com la festa infantil que sembla predestinada al desastre. The bear és com el soroll d’un extractor de fums molt potent. Quan s’atura i arriba l’instant de pau, es valora i es gaudeix del silenci. Les escenes on els personatges aconsegueixen relaxar-se, parlar amb tranquil·litat i reflexionar són un bàlsam i un moment de creixement. Però també una dosi d’emoció per a l’espectador. El muntatge picat, els plans detall, el Chicago nocturn i una banda sonora que té llista a Spotify creen una atmosfera asfixiant i suggeridora a la vegada. A The bear t’estimes els personatges i els desitges el millor. I participes d’un relat que, tot i el dolor que transita al llarg dels vuit capítols, és reparador.
