PAREU MÀQUINES

La solució imperfecta de censurar el franquisme

Un dels problemes de la censura és la difícil fiscalització de qui l'executa

Discutim aquests dies sobre quins límits penals cal posar a la llibertat d'expressió. S'ha de poder fer apologia del franquisme? La temptació immediata és respondre que els arguments bastards dels totalitarismes s'han de poder batre i debatre, si no es vol regalar el comodí del victimisme a la ultradreta. Però, al mateix temps, els discursos de l'odi escampen el seu verí contra els col·lectius vulnerables i per això mereixen una fiscalització severa, més enllà de la repulsa social majoritària. Perquè l'intercanvi d'arguments sobre la llibertat d'expressió és un simpàtic intangible intel·lectual, fins que arriba l'enèsima pallissa a una dona transsexual, ben palpable i afavorida per la disseminació d'aquestes idees malaltes. La censura ha de ser l'últim recurs, però és un recurs. El drama és que pot acabar sent un bumerang. Per exemple, contra l'independentisme: la triple dreta no s'ho pensaria dos cops.

Ha transcendit que Amazon ha començat a censurar llibres de temàtica nazi i supremacista. Evidentment, no els trobarem a faltar, però l'opacitat de tot plegat –la supressió s'ha fet sense avís previ ni cap explicació o llista de títols proscrits– evidencia un altre dels problemes de la censura: la difícil fiscalització de qui l'executa. Tradicionalment els estats i ara també a mans dels gegants d'internet. Una de les primeres coses que s'assegura el censor és que no es pugui anunciar públicament l'acció de la tisora. Quan a El Be Negre li suprimien articles, deixava els espais en blanc, per fer evident el veto del govern a aquell contingut. L'hi van prohibir. I van començar a publicar fragments –en castellà– de gestes heroiques espanyoles i textos semblants. La gent, evidentment, entenia a la primera què havia passat. Perquè la censura té un benefici col·lateral: esmola l'enginy.