Les trampes al solitari de 'La Razón' per violentar les urnes

BarcelonaCadascú té les seves manies i una de meva són els titulars amb el verb assumir, quan s’aplica a un partit polític. Per cadascun que veig legítim, en compto deu que l’únic que fan és disfressar un desig editorial fent veure que es tracta d’una decisió ja presa. És aquella futurologia en la qual s’endinsen massa sovint els mitjans, perquè la seva funció d’actors s’ha cruspit de viu en viu la d’observadors. La Razón obre portada aquest dimarts amb "El PP assumeix que haurà de pactar si Sánchez «sacrifica» Iglesias". ¿Com assumeix les coses un partit? ¿Amb quines unitats es mesura, una assumpció? ¿On venen assumpciòmetres? ¿Ho ha votat algun òrgan col·legiat, la qual cosa sí que permetria parlar d’una noció compartida? (Espòiler: no pas.) ¿És la decisió expressada obertament per algun líder? (Espòiler bis: tampoc.) La prova del cotó fluix sempre és la mateixa: ¿quin fet concret està destacant el diari? El titular no resisteix les clàssiques preguntes del què, del qui i del quan. És pura formulació gasosa. Només cal veure com, en un mateix dia, conviuen titulars aparentment antitètics: "Sánchez no troba suports per reeditar els pactes del 1977" (El Punt Avui) i "El PP i la CEOE accedeixen a debatre un pacte d’estat" (La Vanguardia).

Del que es tracta, aquí, és de deixar de ser un diari per convertir-se en missatger, en nom del PP. El diari de Planeta li està dient que trenqui el govern –ai, el colpisme en l’ull aliè– i que, aleshores, a Casado no li quedarà altre remei que pactar. És aquesta obstinació de l’establishment per tornar al bipartidisme de monta tanto, tanto monta i que, al llarg dels últims anys, ha anat prenent noms diversos per a la mateixa cosa: que si Gran Coalició, que si gobierno de concentración nacional... El que sigui, menys respectar el resultat d'unes eleccions.