El tsunami més gran
No gaires pel·lícules sorgeixen d'un programa de ràdio, com és el cas de The impossible . El 2007, a La ventana , Gemma Nierga va entrevistar la madrilenya María Belón, una supervivent del tsunami, i la va sentir una (molt commoguda) productora de cinema. A partir d'aquí va néixer The impossible , escrita per Sergio Sánchez i dirigida per Juan Antonio Bayona.
Vaig anar a veure Lo imposible subtitulada a l'espanyol en un cine de Barcelona. A la pel·lícula, la família original (que és catalana, formada per María Belón, el seu marit i els seus fills) l'han convertit en una família nord-americana o anglesa, no em va quedar clar. En tot cas, en una família angloparlant.
A mitja pel·lícula em vaig adonar d'un detall que em va deixar blau: en els subtítols en espanyol, la protagonista es diu María i quan la ingressen a l'hospital li escriuen el nom en un braç: Muriel. En un primer moment vaig pensar que a l'hospital s'havien equivocat i que això comportaria una confusió fatal (els espectadors no guanyàvem per disgustos, encara més si no et podies treure del cap la factura de la tintoreria). Però no, en l'original anglès la dona es deia Muriel (com una presidenta d'Òmnium qualsevol) mentre que en la traducció espanyola li havien canviat el nom pel de María, el mateix que el de la supervivent María Belón. Els dos noms no tenen res a veure. Per què a la traducció van optar per un altre nom? Per fer l'ullet a l'espectador espanyol. Si la pel·lícula es va rodar en anglès per raons comercials (l'anglès és el tsunami més devastador), en castellà mantenien el nom original de María Belón: una mena de premi de consolació. Com aquelles medalles que reben els subcampions de la Copa del Rei de futbol, els perdedors de la final, i que els jugadors, tot baixant les escales, llencen a terra amb ràbia.
