¿Un únic director per a TV3 i Catalunya Ràdio?
Els devia de la setmana passada –és un dir– un article sobre aquesta brama que corre, segons la qual la renovació de la Corporació passaria per crear la figura d'un director comú tant per a Catalunya Ràdio com per a TV3. Ignoro fins a quin punt la proposta plantejada obeeix a un càlcul de repartiment de noms i cadires o si es tracta d'una idea meditada. Però li veig uns quants problemes no menors.
Sobre el paper, tenir un director únic té un cert sentit. Cada vegada més pensem els mitjans com l'expressió d'una mirada sobre la realitat, exposada a través de diferents finestres. No hi ha cap motiu per alçar un mur que separi TV3 de Catalunya Ràdio, de la mateixa manera que les edicions digitals ja han deixat de ser les germanes pobres dels diaris en paper. Però el cert és que la ràdio i la televisió públiques han viscut prou d'esquena l'una de l'altra, durant massa temps, per confiar que la creació d'una figura única pugui esborrar de cop les inèrcies de gairebé quatre dècades.
I després hi ha el problema de la marca. La BBC ho té ben muntat, perquè el nom de la corporació és alhora el seu nom comercial. I, per tant, el gran públic sap que la BBC a la televisió, a la ràdio i als mitjans digitals és essencialment la mateixa cosa. No es pot dir el mateix en el cas català. TV3 és una marca molt potent i Catalunya Ràdio també ho és. I la part digital... Bé, diguem que segueix encara sense fer-se un nom en el panorama del ciutadà generalista, atrapada enmig de la tensió entre el canal televisiu i el radiofònic.
Un problema afegit és el de les seus. La situació de Catalunya Ràdio és precària: part de l'edifici que ocupen, al número 614 de la Diagonal, ho és en règim de lloguer. I la propietat sap que els té prou captius per aplicar uns preus de la banda alta del mercat. Alhora, tanmateix, tenir una seu al centre de Barcelona suposa un avantatge evident per a un mitjà basat en la proximitat, com és la ràdio. La lògica estrictament empresarial commina a fusionar les dues redaccions, per allò de les sinergies i la unificació de criteri editorial. Però, des del punt de vista operatiu, renunciar a la seu urbana té un cost innegable. Què faria, davant d'aquest dilema, el presumpte director únic?
Si de veritat es vol avançar cap aquí, caldria treballar abans qüestions com marca, seu, unificació de redaccions, encaix de l'àrea digital, condicions... I això és prou important perquè algú hi dediqui tot el seu temps i talent, mentre els directors de cada mitjà entomen els reptes diaris, que no són pas poca cosa.
