26/08/2021

Unes vacances inoblidables

2 min

Una de les sèries de l’estiu ha sigut, sense cap mena de dubte, The White Lotus (HBO). No només perquè connecta amb l’esperit vacacional sinó perquè es tracta d’una història on d’un aparent clima de superficialitat i benestar en sobreïx, gairebé sense saber com, un context de dolor i malestar que s’amaga en la profunditat dels protagonistes. The White Lotus és un resort de luxe a Hawaii que cada dia rep clients selectes que volen descansar i gaudir d’un lloc paradisíac: platges espectaculars, piscines on s’hi serveixen còctels mentre estàs en remull, un spa amb tractaments miraculosos per relaxar-se, un restaurant per contemplar postes de sol i unes habitacions enormes decorades amb esperit tropical. La narració juga inicialment amb el contrast vital entre els clients privilegiats i els treballadors explotats. Aquest Upstairs Downstairs serà una càrrega de dinamita que acabarà detonant per múltiples raons: de classe, de raça, de gènere, d’identitat... The White Lotus parla, subtilment, de tot això i més. Apropiació cultural, colonització, masclisme, conflictes generacionals... La sèrie apunta a la condició sòcioeconòmica com a factor determinant no només dels conflictes sinó també d’un malestar molt més profund: la insatisfacció vital, que és transversal.

L’estada al resort de luxe se’ns presenta com un bàlsam i acaba sent un infern per als personatges: la tradicional família rica nord-americana acompanyada de l’amiga adolescent de la filla, la parella que està de lluna de mel, la dona alcohòlica i solitària, un gerent amb problemes d’addiccions i una massatgista condemnada a la frustració professional. Cal destacar la interpretació de l’actriu Jennifer Coolidge en el seu paper de Tanya, que viatja a Hawaii per llençar les cendres de la seva mare i ens regala una de les escenes més genials, torbadores i tragicòmiques de la televisió.

L’habilitat de la sèrie, però, rau en la manera com barreja tots els ingredients, com els ordena al llarg dels sis capítols, com els dosifica i com els sacseja, igual que un dels sofisticats còctels servits al bar de l’hotel de luxe. No és una cadena de successos sinó més aviat una mena de magma cada vegada més espès on tot va sorgint de manera subtil, a través de converses tenses, silencis i mirades. Sobretot, no tireu la tovallola en el primer capítol si no us acaba de satisfer: és el més maldestre i barroer de tots. A partir del segon episodi, tot es fa més fluid i hi ha més matisos. A nivell narratiu, The White Lotus és un flash-back. Arrenca en un aeroport on veiem com carreguen una caixa amb restes humanes en un avió. És l’esquer per atrapar-nos. I a partir d’aquí, retrocedim uns dies enrere per entendre com unes vacances idíl·liques poden haver desembocat en una tragèdia. Hi ha una mica de trampa en aquesta trama, però és el de menys. La virtut són els personatges i com la història fa transformar-los. Si se us han acabat les vacances i encara no heu vist The White Lotus, és el moment: les vostres encara us semblaran més meravelloses.

stats