DÍGITS I ANDRÒMINES

El viacrucis de comprar entrades per internet

El gran nombre de passos que implica el procés pot convertir-lo en un suplici si alguna cosa falla

Com que cal donar suport a la cultura, diumenge passat vaig voler comprar anticipadament i per internet les entrades per a un espectacle programat per a primers de desembre. Una operació que he fet abans desenes de vegades sense cap incidència. Però en aquesta ocasió les coses es van complicar fins a extrems insospitats.

El recinte on es farà l’espectacle és el Teatre Auditori de Granollers (TAG). A la seva web es pot accedir a l’aplicació de reserva de localitats de l’empresa gironina Koobin, que com totes les d’aquest estil permet escollir sobre un plànol de la sala els seients desitjats i que en aquests temps de pandèmia fins i tot deixa automàticament espais lliures entre els grups d’espectadors que compren plegats les entrades.

Inicialment, tot i ser no gaire pràctic per la mida de la pantalla, vaig fer servir el telèfon mòbil, que aquell dia era un iPhone SE. Un cop triades les meves sis entrades, aplicats a tres d’elles els descomptes disponibles per raó de l’edat i després d’identificar-me amb les credencials de compres anteriors, vaig passar al que esperava que fos l’últim pas, el pagament amb targeta. En aquest cas, mitjançant el TPV (terminal de punt de venda) virtual inclòs en la web, que és el de Comercia Global Payments, filial de CaixaBank. Vaig introduir el número, la data de caducitat i el codi de verificació de la meva targeta, que és del Banc Sabadell... i la resposta no va ser l’esperat missatge de confirmació amb un enllaç per descarregar les entrades, sinó un altre indicant-me que no s’havia pogut completar l’operació de pagament perquè el meu navegador web tenia desactivades les cookies, i dient-me que les havia d’activar i tornar a provar-ho. Com és natural, tinc activades les cookies en tots els meus dispositius, però pensant que podia ser un problema de l’accés amb telèfon vaig anar a l’ordinador per repetir-hi la compra. Abans de fer-ho, però, tocava esperar 20 minuts que el sistema alliberés les butaques de la sessió anterior no finalitzada. Podria haver triat unes altres butaques i estalviar-me l’espera, però per la composició del grup em convenia que fossin precisament aquelles.

Ara ja al MacBook Air i amb el navegador web Brave, vaig tornar a començar el procés: selecció de butaques, aplicació de descomptes, entrada al TPV virtual, introducció de les dades de la targeta... i vaig obtenir el mateix missatge d’error sobre la necessitat d’activar unes cookies que ja estaven activades. Pensant que no fos cosa de Brave, vaig carregar-me de paciència i, 20 minuts més tard, vaig iniciar la compra per tercera vegada, ara amb el navegador Safari d’Apple. Com ja deveu suposar a aquestes altures, el resultat va ser idèntic: compra infructuosa. Aquí vaig optar pel recurs tradicional: buscar el número de telèfon del TAG i trucar demanant ajuda. A aquelles hores –un vespre de diumenge sense cap espectacle en curs– ja no hi havia ningú a les taquilles, però una senyoreta em va atendre amablement per recomanar-me que tornés a telefonar el dia següent i concertés una cita –són temps de pandèmia– per comprar presencialment les entrades... el dijous o el divendres. Davant del meu desconcert, va consultar una altra persona que passava per allà i aquesta va aventurar una solució tècnica: "Provi a fer la compra amb el navegador Firefox". Hmm, podria ser. No el tinc instal·lat al meu MacBook, però sí a l’iMac familiar de sobretaula, així que des d’allà –i exhaurint novament els 20 minuts d’espera per tenir opció a les mateixes sis butaques, que ja considerava meves– vaig iniciar per quarta vegada la compra d’entrades.

Aplicació desactualitzada

Aquest cop va funcionar: amb Firefox, el TPV de Comercia em va portar a la pantalla del Banc Sabadell on cal confirmar l’operació introduint un codi de seguretat que generalment reps de manera instantània a l’aplicació mòbil del banc. I així va ser: l’iPhone em va mostrar una notificació... però no vaig poder veure el codi perquè l’aplicació del Banc Sabadell no s’obria de cap de les maneres. En aquest cas vaig sospitar de seguida què passava: pocs dies abans havia actualitzat el telèfon al sistema iOS14 i probablement l’aplicació, que no havia fet servir des d’aleshores, encara no era del tot compatible. Amb el mateix aparell vaig trucar al número d’assistència del banc (un 902, de tarifa no inclosa en la meva factura mensual de mòbil), i després de prémer la tecla 2 per ser atès en català i escoltar la música d’espera durant 14 minuts i mig, un operador em va dir –en castellà– que sabien que l’aplicació no funcionava bé amb iOS14, però malauradament en aquell moment no podia canviar pels sempre fiables missatges SMS l’enviament de codis de seguretat i un tècnic em trucaria en un termini de 24 a 48 hores per resoldre el meu problema. A tot això, el termini de 20 minuts s’havia tornat a exhaurir i calia tornar a començar la sessió.

Ja amb els nervis de punta, vaig veure clara la solució: obrir el calaix, recuperar el telèfon Samsung Galaxy S10e que feia servir fins aleshores i reactivar-hi l’aplicació del Sabadell com a canal per omissió per rebre-hi els codis de seguretat. Fet això, vaig poder portar a terme, al cinquè intent!, la reserva i pagament de les desitjades localitats, que vaig rebre per correu electrònic al cap de pocs segons i ja són a les aplicacions Wallet de l’iPhone i PassWallet del Galaxy, esperant que arribi el dia de la representació.

Val a dir que la joia no va ser completa: si bé vaig rebre correctament el codi de seguretat per formalitzar el pagament, també vaig perdre temporalment la possibilitat d’operar amb normalitat amb el compte. El més probable és que el sistema de seguretat del banc el bloqués en detectar tants intents successius d’accés des de dispositius diferents. L’aplicació del Sabadell per a iOS es va actualitzar el dilluns i ja funciona correctament en els telèfons amb la versió 14. Aquest dijous també vaig recuperar l’operativa regular del compte, gràcies als nous codis de seguretat que una altra amable operadora –en aquesta ocasió, atenent-me en català– em va fer arribar –per SMS!

Soc conscient que l’episodi entra dins la categoria de "problemes del Primer Món", i que no tothom es trobarà immers en un camp de Murphy com el meu, en què em calia fer servir una aplicació concreta precisament durant el parell de dies que van trigar a actualitzar-la. Per altra banda, no me n’hauria sortit sense disposar d’un segon telèfon preconfigurat correctament, cosa que no tothom té a mà. Però és tan sorprenent que l’any 2020 encara hi hagi webs transaccionals que requereixin l’ús d’un navegador web específic –fins i tot la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre permet descarregar certificats digitals amb qualsevol navegador!– com preocupant que el comerç electrònic es basi encara en un trencaclosques de mòduls amb almenys quatre implicats: el teatre, el servei de taquillatge, la passarel·la de pagament i l’entitat bancària del client. Sisplau, si us poseu a vendre per internet, adopteu els procediments moderns vinculats al dispositiu del client: si la web hagués tingut integrat Apple Pay, Samsung Pay o Google Pay, hauria trigat cinc minuts i no dues hores a tenir les entrades. Tot sigui per l’art i la cultura.