El xantatge emocional per aconseguir els fons de la UE
Barcelona¿On acaba la solidaritat i comença l’aprofitament? ¿Cal seguir donant peixos a qui no en té, si refusa posar-se a fabricar canyes de pescar, conscient que les caixes de lluços seguiran arribant? ¿Els ajuts sense contraprestacions condemnen a la cultura del subsidi? Són debats que han estat prou vius a Catalunya perquè ara sigui entendridor veure com la premsa més propera a Sánchez rescata els mateixos arguments emocionals per exigir que Europa pagui... i calli. El titular de portada d’El Periódico, per exemple, deia: "El virus posa Europa davant la seva debilitat". El subtítol tirava de maniqueisme i amenaça implícita: "La resistència del nord ric a compartir amb el sud els costos econòmics fa perillar el projecte de la UE". Al seu editorial, El País escrivia que "aquesta crisi afecta tothom, es presenta d’una mida exorbitant i, en conseqüència, només se la pot vèncer sumant esforços".
Estic rotundament en contra de l’austericidi dictat per Alemanya amb la passada crisi. Però em sembla molt comprensible que els habituals pagadors pressionin perquè els (seus) diners comportin, almenys, mesures estructurals. Perquè és evident que hi ha un xoc de cultures econòmiques. Dibuixar els països del nord com a avars que compten els seus diners a la llum d’un flexo em resulta, com a mínim, simplificador. I, al capdavall, aquest projecte de la UE s’haurà salvat perquè la banca francesa té massa risc de crèdit a Espanya i Itàlia, així que no li convé la bancarrota del sud. La resta de discursos mediàtics sobre la solidaritat dels pobles europeus –com s’ha pogut comprovar– són només boniques balades romàntiques que no poden dissimular quin és el veritable interès d’alguns diaris per la Unió Europea.
