Javier López: “Les ganes d’ajudar van ser més fortes que la por”

Ell és un dels molts taxistes que el dia de l’atemptat a la Rambla van ajudar a sortir del centre desenes de persones

“Pujaven al taxi i respiraven alleujats, sabien que allò significava que ja estaven salvats, que tot havia passat i que podien marxar”, relata el Javier López, un dels molts taxistes que el dia de l’atemptat a la Rambla de Barcelona van ajudar a sortir del centre desenes de persones que, com que els transports públics no funcionaven, no sabien com marxar d’allà. No va cobrar res a ningú, perquè en aquella situació extrema, diu, s’ha de col·laborar. “Has de posar el teu gra de sorra”.

La seva dona li va trucar un parell de vegades per demanar-li que, sisplau, tornés cap a casa. No li va fer cas perquè “les ganes d’ajudar eren més fortes que la por”, assegura. De fet, no tan sols no va plegar abans d’hora de la feina, sinó que va allargar la jornada quatre hores més del normal. “També som ciutadans de Barcelona i davant d’unes circumstàncies tan dures nosaltres també hi som”, afirma. Amb la mateixa actitud treballaven també molts dels companys del Javier. Entre tots, es van coordinar amb la Guàrdia Civil per anar portant gent cap als vehicles. “Intentàvem aprofitar al màxim el cotxe, si algú anava a les Corts, per exemple, hi pujaven també altres persones que vivien a prop”, explica.

Durant tota la tarda i fins a mitjanit, el Javier no va parar de fer viatges: “Si no hagués començat a treballar a les sis del matí, m’hauria quedat més”, afirma. Les persones a qui va pujar eren de tota mena: gent gran, turistes joves, pares amb fills. Tots, però, compartien la por i els nervis. El Javier intentava tranquil·litzar-los i els deia que ara ja anaven cap a casa. Ells respiraven, perquè sabien que tenia raó i que ja no s’havien de preocupar. Tot i això, el xoc era molt fort i estaven molt impressionats. “Gairebé tothom, una vegada havíem sortit del centre, agafava el mòbil i començava a trucar sense parar per explicar que ja estaven bé”. Al Javier va afectar-lo sobretot l’experiència de tres turistes joves que estaven molt espantades perquè ho havien presenciat absolutament tot.

Molts passatgers també insistien a pagar-li, però ell s’hi negava. “El més important és que vostè ja és a casa”, contestava sempre. “En les situacions dures, els diners passen a un segon pla perquè el més important és la persona”, reflexiona.

Més continguts de