Taimuraz Friev i la tasca de situar el barri de la Mina al mapa mundial

El lluitador rus amb llicència catalana competirà per l’or als Jocs Olímpics

Taimuraz Friev va trepitjar per primer cop el Club de Lluita Olímpica de la Mina fa cinc anys. Ho va fer mut, refugiat en la figura d’un company que feia les funcions de traductor. Era el mateix que el va convèncer perquè deixés la seva Vladikavkaz natal (Ossètia del Nord) i s’instal·lés a Cornellà fruit d’una suma de casualitats. Un dels actuals lluitadors més voraços del món es mostrava insegur a escassos metres de l’arena circular de lluita, el seu medi natural. “ Era tímid, realment tímid -comenta Óscar Parra, campió de Catalunya i Espanya i un dels millors atletes de la disciplina estatal dels últims anys-. Només l’havíem vist en uns vídeos. No entenia el català ni el castellà, però es va adonar que hi havia molts companys de llengua russa. Vam poder descobrir un gran nano i, tot just moure’s, un atleta total”.

Parra intenta descriure els primers compassos del rus al gimnàs de Sant Adrià de Besòs, el trampolí que l’ha dut a disputar aquest estiu els Jocs Olímpics de Rio. Només ho intenta. L’impacte visual de l’estil del rus és fort i sec, únic per a Juan Carlos Ramos, fundador del Club la Mina, exlluitador i un dels entrenadors de l’atleta de 29 anys i 1,73 metres d’alçada. “És un talent mundial. Ho té escrit a la mirada, ho demostra quan parla. Tot just veure’l vaig ser conscient del seu potencial i vaig fer una petició formal a nivell de club per gestionar la seva doble nacionalitat. Gràcies a Miguel Cardenal (secretari d’estat per a l’Esport) vam poder tramitar les cartes de naturalesa i aconseguir-la”, diu.

Un canvi de cromos internacional que s’entén únicament a partir de l’esforç de l’exesportista i la Federació Catalana de Lluita (FCL), segons aclareix el seu president, Josep Sanchís i Cussó. “Espanya ara es vol penjar la medalla de la situació. S’ha format a la Mina, amb l’ajuda de la FCL i del seu entorn. Nosaltres hem sigut els únics que hem apostat per ell”, apunta. L’ajuda és una realitat. Friev va arribar a Barcelona lesionat i competia a la categoria de 84 quilos. En territori català i sempre amb l’assessorament de l’ staff tècnic espanyol va decidir passar a competir a la de 74 quilos -categoria en què lluitarà al Brasil, a partir del dia 19 d’agost-, abans de tornar a Rússia per seguir amb la seva preparació a un nivell més professional. “Va ser capaç de baixar de pes, de sacrificar-se. Jo no l’he fet, però la meva aposta, la de tot el club, donarà uns resultats que difícilment podrem oblidar. Aquest nano situarà la Mina al món”, comenta Ramos, amb seguretat.

Un model educatiu

L’onze vegades campió d’Espanya sempre s’ha mogut a partir d’una ambició solidària. Ho va fer l’any 2000, quan en ser nomenat regidor delegat d’esports de l’Ajuntament de Sant Adrià va fundar el Club de la Lluita, i encara ho fa ara, a uns dies de viatjar al Brasil. “Jo crec que sóc al món perquè haig de canviar la lluita a Espanya. Jo m’ho crec i a la Mina ho posem en pràctica. Canviem vides, oferim camins. Els nanos ja en tenen un, una realitat, i nosaltres els presentem una alternativa. El més gratificant serà aconseguir que les generacions que arribin tinguin una vida millor que la meva, que ja és molt bona”, explica.

Parra, un dels molts alumnes que han passat pel seu tapís, sap de què parla. “El Juan Carlos és el pal de paller de tot el que rodeja aquesta iniciativa. L’ha dotat de recursos, de subvencions i de nanos que se’l creuen. És un referent. Ens ha regalat la seva experiència vital per poder aprendre i créixer. Jo intento donar continuïtat a aquesta feina”, comenta el barceloní, entrenador i responsable a les instal·lacions. Ramos, irònicament, va entendre que els combats, les enganxades i els cops podien pal·liar la marginalitat de la zona. “El projecte es basava a treure els joves del carrer i d’aquella vida. Ara hem evolucionat i busquem que construeixin una vocació a partir dels estudis. Els pares basen una part de l’educació més elemental dels seus fills en nosaltres, que esdevenim una influència bestial”, comenta Parra, el primer esportista universitari que ha passat pel pavelló.

L’aparició del fenomen Friev no ha fet més que reforçar tota aquesta tasca. “Hem tingut grans esportistes, però mai un crac com ell. Li hem d’estar molt agraïts. Està fent moltíssim per la lluita. Ara els nens diuen que volen ser Taimuraz Friev. L’esport és la millor eina educativa. I crec que d’aquí quatre o cinc anys podem tenir un campió del món nascut al barri. Tot arribarà”, comenta, amb ganes que la primera medalla olímpica espanyola porti el segell de la seva Mina.

Més continguts de