ELS NOMS PROPIS DEL MUNDIAL

Anglaterra-Colòmbia: John Stones contra Radamel Falcao

L’espigat defensor del Manchester City serà, als vuitens de final, la parella de ball de Radamel Falcao. Segur que no triarà un rock’n’roll dels grup que porta el seu cognom; pausat i tranquil, el seu joc encaixa més amb la banda sonora de Titanic. El final de la peça musical serà traumàtic per a un dels dos artistes principals. Una esquerra de seda, poc habitual en un defensa del futbol anglès, és la seva principal targeta de presentació.

Nascut a Barnsley, el seu arrelament amb la ciutat i el club en el qual es va formar és tan fort que aquest any es va tatuar la cara d’un dels seus entrenadors de joventut: Norman Rimmington. Al Barnsley hi va debutar tot just amb disset anys, i dues bones temporades van fer que arribés a l’Everton abans de complir la vintena. En la seva estada al club del Liverpool va coincidir i topar amb Robert Martínez: la seva relació no va ser del tot fàcil.

Va canviar el blau pel blau cel tres temporades després, i es va convertir en el defensa més car del futbol anglès. El compte corrent del Manchester City ho permet i Txiki va veure en ell alguna cosa diferent. No hi ha dubte que representa el tipus de defensa que més encaixa amb el joc de Pep Guardiola, una espècie de Piqué esquerrà: llarguerut, amb molta classe i amb un visible liderat de l’equip des de la rereguarda, pot treure la pilota conduïda amb molta més fiabilitat que Otamendi o Kompany. Mentre Pep sigui a Manchester, John serà clau en els seus esquemes, més d’un cop l’ha defensat davant la premsa.

Al Mundial té registres de davanter, dos gols en la primera fase. Perillós i intel·ligent a pilota parada, és un ariet efectiu a l’àrea rival en el joc aeri. Sòlid i contundent en defensa, ha resolt el 88% dels un contra un que s’ha jugat amb davanters. Està destinat a ser el capità de l’equip dels tres lleons en el futur; un equip jove, amb més talent que agressivitat, que als hooligans els costa reconèixer com la seva selecció, però que mentre guanyi bramaran per animar-la.

El Tigre, com l’anomenen, va debutar en un equip, Lanceros Boyacà, que ja no existeix. Va fer-ho amb solament 13 anys i 112 dies, un exagerat cas de precocitat. Més sorprenent encara si es considera que va créixer de ben petit a Veneçuela, on el seu pare jugava professionalment al futbol, i el que realment li agradava era el beisbol, que és l’esport rei al país bolivarià. El seu segon nom de pila, Falcao, és un homenatge del pare de Radamel a l’ídol del seu pare, el migcampista brasiler de la dècada dels vuitanta: Paulo Roberto Falcao. River, Porto, Atlètic de Madrid, Mònaco, Manchester United i Chelsea han estat els clubs pels quals ha passat el jugador cafeter.

Uns genolls de vidre han fet que la seva carrera hagi anat de més a menys, de fitxatges de la galàxia Mendes a cessions més pròpies d’un esportista al final de la seva carrera. Quan el següent destí semblava la Xina per buscar un retir daurat, el Principat de Mònaco ha vist com l’ariet tornava a retrobar-se amb el gol, que havia sigut sempre la seva especialitat. Guardiola sempre ha dit d’ell que domina l’àrea com ningú. Passarella, un mite a River, el veia com el nou Van Basten. Luis Aragonés, un matalasser de casta, el va descriure com un assassí del futbol. Déu, Jesús i la Bíblia són omnipresents en la seva vida, i en una església argentina va conèixer la seva muller. La paraula del Senyor decidirà si Colòmbia toca el cel en aquest Mundial. Sigui el que sigui, ell ho acceptarà com el destí diví.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat