L’APUNT DEL MUNDIAL

L’Argentina no sap com apagar el seu propi incendi

Els jugadors desmenteixen que hagin trencat relacions amb Sampaoli i tanquen files com a últim recurs per continuar vius al Mundial de Rússia

En condicions normals, Leo Messi hauria celebrat ahir l’aniversari amb una gran festa amb els companys de la selecció. En canvi, va ser una celebració austera i molt protocol·lària, sense grans rialles i tothom guardant les formes. L’ambient a l’ albiceleste no convida precisament a deixar-se anar.

L’Argentina camina des de fa dies per la corda fluixa i un pas en fals el deixarà fora del Mundial. D’alguna manera, depèn d’ella mateixa, sempre que sàpiga golejar Nigèria en l’últim partit de la primera fase, i que Islàndia no passi per damunt de Croàcia. Les matemàtiques són possibles però en la selecció sud-americana el problema no és numèric sinó molt més greu, de desconfiança. Si l’empat en l’estrena contra els islandesos va obrir ferides, la derrota contra els croats va provocar un terratrèmol. Les paraules del Kun Agüero, engegant a dida el seleccionador, no necessitaven gaires interpretacions.

Per a l’Argentina cada Mundial és una obligació, i quan les coses no surten bé arriben frustracions col·lectives que exigeixen magnicidis. Ara mateix, qui té totes les de perdre és el tècnic, Jorge Sampaoli, acusat de no haver sabut construir un equip en un any, ni pel que fa als convocats ni al model de joc.

Després de fer quasi el ridícul contra Croàcia van aparèixer a l’Argentina les primeres informacions que, en la línia d’Agüero, anunciaven un divorci entre els jugadors i l’entrenador. La pilota es va anar fent grossa i ahir els pesos pesants del vestidor van haver de donar la cara per rebaixar la tensió. Un d’ells, Mascherano, rei de l’autocrítica i especialista en missatges d’autoajuda, que va negar que els futbolistes haguessin girat l’esquena a Sampaoli. Va dir que, quan parlaven amb ell, era només per donar-li la seva “opinió”. I que després de sumar només un punt dels sis possibles, havien de “pensar en el grup” i donar “el millor de cadascú” de cara a la final contra Nigèria. Després va sortir Lucas Biglia per dir el mateix amb unes paraules diferents i, sobretot, molta retòrica. Siguem honestos, quan els capitans han de sortir a contradir la premsa és que la cosa va fluixa.

El problema a l’Argentina és la mateixa Argentina, l’ecosistema que s’ha generat al voltant de la selecció i, en especial, la manera com la federació (AFA) s’encarrega de gestionar-la. Als dubtes sobre l’honradesa d’algunes decisions preses pels dirigents s’hi suma un canvi de rumb constant en la planificació esportiva, amb entrenadors que van canviant de competició en competició, cadascun amb un estil diferent.

És evident que tot plegat està més podrit que l’estaca, que diria Lluís Llach. Diversos columnistes reclamen que es faci taula rasa i es comenci un projecte de zero, seriós i amb un organigrama esportiu clar i constant, aliè als resultats immediats. Però... és igual d’evident que això cal temps, i precisament és el que no té l’Argentina.

L’únic consol d’aquest enrenou

De tot aquest enrenou, segurament l’únic consol que queda als qui ens el mirem des de Barcelona és que, almenys, sembla que s’han adonat que amb Messi sol no n’hi ha prou per poder guanyar un Mundial. És el comodí perfecte, qui lidera l’equip, qui va dur l’ albiceleste a tres finals consecutives i qui va classificar-la per a Rússia amb un hat trick a l’última jornada de la fase sud-americana. Però per més bo que sigui, necessita també bons companys de viatge, com tothom.

Leo Messi feia ahir 31 anys i en tindrà 35 a Qatar 2022. Molts dubten si hi arribarà en plenitud. Ara bé, la gran qüestió és saber com hi arribarà la seva selecció.

Més continguts de