Kevin De Bruyne

Darrere de la cara d’angelet barroc del mil·lennial De Bruyne hi ha un assassí silenciós. És un cas més de jugador talentós signat pel Chelsea que el futbol rupestre que es juga a Stanford Bridge ha perdut per no saber-lo entendre. Després d’un any al Wolfsburg, equip que el va comprar per 21 milions i el va vendre per 74 al cap de dotze mesos, va arribar al City. A l’equip alemany era l’estrella, però no tenia un grup que l’acompanyés fent-li els cors, i a la ciutat dels Oasis va tenir al seu voltant una orquestra amb bons músics. Pep Guardiola se n’enamorà de seguida que el va veure quan va arribar a Manchester. El de Santpedor reconeix que no té paraules per descriure’l, i creu que està a prop de Messi i de Cristiano. A Gant tothom recorda les rabietes del petit De Bruyne. En un partit que va perdre jugant amb l’equip flamenc va estar-se assegut al centre del terreny de joc durant hores, un cop finalitzat el matx. Només el seu pare va aconseguir que marxés. Tot i ser un noi espigat i no extremament fort, sempre ha tingut una gardela pròpia de jugadors més potents físicament. Enganya a primera vista pels seus dorsals, el 7 i el 17, ja que no és un jugador de banda sinó un mitja punta amb molta arribada i una gran visió de joc. A la selecció, el protagonisme de Hazard li permet convertir-se en un discret protagonista del perill belga en les segones onades. És un xicot callat i poc amant de la conversa, però no té pèls a la llengua i no es talla gens a l’hora de criticar Robert Martínez per les seves tàctiques massa conservadores en arribar als diables vermells. Ell pensa que el talent i l’esperit ofensiu natural de l’equip han de ser la seva única moneda de canvi.

Thiago Silva

És el sobirà de la rereguarda brasilera. Ningú recorda quan fa que Thiago és a l’eix de la defensa de la canarinha. Dunga, tan contundent com ell, li va obrir la porta i ell no va desaprofitar l’ocasió. Va tenir una primera etapa fallida a Europa, que va començar a Portugal i va finalitzar a Rússia. En aquest període al Dinamo de Moscou, just després de deixar el Porto, va estar sis mesos en un hospital afectat de tuberculosi. Mal record soviètic per al noi de Rio de Janeiro. Després va tornar al Brasil per revitalitzar la seva carrera al Fluminense, i el Milan el va rescatar per tornar-lo a portar al Vell Continent. Recorda aquells dos anys com un màster. La segona oportunitat no és que fos bona, sinó que el va convertir en el central més cobejat d’Europa. Els petrodòlars del PSG el van convertir en la pedra angular del nou projecte de l’equip parisenc. A l’equip carioca, sorprenentment, ha hagut d’esperar la baixa de Dani Alves per quedar-se amb el dorsal 2, possessió des de fa anys del lateral correcamins. És respectat però silenciós, i el seu lideratge no passa per la recerca de la notorietat a còpia de gesticulacions televisives. En el partit contra Costa Rica, una diferència de criteri en una acció va provocar un insult de Neymar a Thiago. Sense pèls a la llengua, el central ho va reconèixer davant la premsa un cop finalitzat el partit. Bufetada a lo craque en públic. Una suspensió en la semifinal contra Alemanya de l’últim Mundial va evitar que jugués el partit més desastrós de la història de la canarinha. Ningú sap què hauria passat amb Thiago Silva al camp, però costa de creure que la magnitud de la desfeta hauria sigut la mateixa. Quan arriba a casa després de jugar torna a veure els partits per descobrir els errors que ha comès, encara que la seva dona no ho entengui. Professional i perfeccionista com pocs, reconeix que li hauria agradat ser entrenat per Guardiola, sobre qui creu que ha canviat el futbol.