Hierro salva el primer ‘match ball’ pels pèls

En un mal partit d’Espanya, l’entorn afí al Reial Madrid va començar a treure el cap per carregar contra Luis Rubiales i la seva decisió de destituir Lopetegui

Avegades només són petits comentaris en tertúlies. D’altres, frases amagades en cròniques. O bé, més directament, en articles d’opinió. El camí de la selecció espanyola al Mundial de Rússia s’està seguint en lupa des d’un sector molt concret, l’entorn més afí al Reial Madrid i el que encara no ha paït que l’entrenador de la roja no sigui el seu sinó un altre. Durant el partit contra l’Iran, de marcador incert fins al final, es van tornar a fer veure. Només amb el gol de Diego Costa van callar una mica, però no del tot.

La selecció espanyola no va jugar bé contra l’Iran i va guanyar per la mínima contra una selecció molt inferior. Però, més enllà d’això, van començar les crítiques al seleccionador, unes crítiques que també s’han d’interpretar que van dirigides cap a Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola i l’encarregat de prendre la decisió de destituir Julen Lopetegui a dos dies de l’estrena al Mundial de Rússia. Per ara, amb quatre punts, la selecció ho té bé per arribar a vuitens de final. Això sí, només cal que arribi un mal resultat o que es mantinguin els dubtes sobre el joc perquè tornin a esmolar-se els ganivets.

A Hierro li van retreure que fes jugar el porter De Gea, culpable de l’empat contra Portugal. Van criticar la fragilitat defensiva o que tardés tant a fer els canvis, en especial perquè ahir Andrés Iniesta no tenia el dia i perdia moltes més pilotes del compte. D’entrada, aquestes crítiques es poden considerar estrictament futbolístiques. El problema era que de vegades s’apuntava, de manera implícita o explícita, que les coses haurien anat d’una altra manera si Lopetegui fos encara el seleccionador espanyol. I això que Hierro, que va agafar les regnes de l’equip a corre-cuita, només porta set dies al càrrec.

És evident que el Madrid no ha paït gens bé la destitució de Lopetegui, que va arribar l’endemà que s’anunciés que seria el seu entrenador un cop acabat el Mundial. Lopetegui no era ni la primera, ni la segona, ni la tercera opció de Florentino. Però, un cop escollit, s’havia instaurat al Santiago Bernabéu un relat idíl·lic, el que deia que Espanya podia guanyar el Mundial i el Madrid tenir el seleccionador que ho havia fet possible. O sigui, una estrella més a la galàxia de Florentino. El president blanc va encarregar-se personalment de fer evident l’enuig en una roda de premsa amb preguntes dirigides i on va declarar obertament la guerra a la Federació.

A Espanya no li queda un camí gens fàcil al Mundial. Genera dubtes en el joc d’equip i alguns noms propis no acaben de donar el rendiment esperat. Hierro va agafar l’equip amb la premissa de fer els mínims retocs possibles per mantenir el treball de Lopetegui. En el fons, era director esportiu de la Federació i coneixia bé els passos del seu antecessor. Ara bé, una cosa és la teoria i una altra, ben diferent, la pràctica.

El seleccionador va decidir, d’entrada, acabar els dos debats que s’havien obert de manera unilateral. Va mantenir De Gea com a titular i va mantenir Diego Costa com a davanter centre, el mateix que hauria fet -pensa ell- Lopetegui. Contra l’Iran li va sortir bé la jugada, però en paral·lel veia com se li obrien altres vies d’aigua, sobretot en defensa, en la sortida de la pilota i en la dificultat de controlar el partit quan el marcador ja era a favor.

Hierro té feina per fer i molt poc marge d’error. I sap perfectament que haurà de conviure en un clima de guerra freda permanent. Mentre Espanya vagi guanyant, tot estarà calmat. Però si perd, començarà la batalla. El seu camí és a caixa o faixa.

Més continguts de