Messi, més a prop de Cruyff que de Pelé

BarcelonaLa gràcia del futbol és la capacitat que té aquest esport per obligar-te a empassar-te les teves paraules, però estic convençut que no m’equivoco si dic que mai veuré Messi aixecant com a jugador la copa del Mundial. I si m’equivoco, ho celebraré, perquè m’agradaria veure-ho. La desfeta de Nijni Nóv-gorod em va recordar la de Ciutat del Cap d’ara fa quatre anys, contra Alemanya, quan un Messi ja líder de l’equip entrenat per Maradona va constatar que importa ben poc que siguis el millor del món. En el futbol el col·lectiu encara és clau, com saben molt bé els croats. O sabien els alemanys el 2010 i el 2014. Messi haurà de viure tota la vida amb aquesta cantarella que li recordarà que l’Argentina, el 1986, va guanyar el Mundial gràcies a Maradona, obviant que aquell any, a part de Maradona, hi havia un tècnic amb una idea clara de joc: Bilardo. Una idea lletjota, però una idea convertida en un full de ruta. L’Argentina actual ha sigut incapaç de donar estabilitat al projecte, amb canvis a la Federació, amistosos suspesos a última hora, entrenadors que arriben per ocupar el lloc d’altres amb un estil diferent i una incapacitat preocupant per arribar a les cites amb modèstia. Pel fet de ser l’Argentina, han de ser campions, encara que l’equip sigui normalet i Messi jugui bastant sol. La samarreta, doncs, pesa molt, i aquesta selecció fa molt que no disfruta. Guanya patint, com feia el 2014, i perd patint, com el 2018. Messi, a l’espera de si decideix jugar i pot jugar d’aquí quatre anys, quan ja en tindrà 34, passarà a formar part del grup de genis que no van guanyar el Mundial. Un grup que lidera un tal Johan Cruyff. L’holandès, però, va crear bellesa el 1974. Messi només ha conegut el patiment i el dolor, amb Argentina. Maihi ha sigut feliç.