Un Mundial des dels onze metres
PeriodistaSi sou aficionats a les apostes, us dono una dada que potser us pot fer guanyar algun caleró. De cada dos partits del Mundial de Rússia, en un s’hi xiularà un penal. Tranquils, ni m’han clavat un cop al cap ni m’he passat a la futurologia. Simplement estic descrivint la mitjana de penes màximes xiulades en aquesta Copa del Món. Fins ara s’han disputat 36 partits i ja s’han indicat 20 penals. Evidentment, és impossible esbrinar si es mantindrà aquesta tendència en els pròxims enfrontaments, però per ara ja ha servit per superar el rècord històric de penals en un Mundial: els 18 que es van xiular a Itàlia 1990, a França 1998 i a Corea i el Japó 2002. Si es mantingués l’estadística, en els 28 partits que falten per acabar la competició es podrien acabar xiulant fins a 34 penals, una bestiesa.
Més enllà de la xifra que es pugui donar al final, que de ben segur serà elevada, el més destacat és la mitjana, que ara mateix és de 0,56 penals per partit. Això supera de llarg el precedent d’Itàlia, on la mitjana final va ser de 0,35 penes màximes per enfrontament, i molt per sobre dels 0,28 que es van indicar a França i a Corea i el Japó. Aquesta diferència en els precedents s’explica pel nombre de participants, que naturalment condicionava el nombre de partits. El 1990 encara es feia servir el format de 24 equips, amb un total de 52 enfrontaments. A partir del 1998 va pujar a 32 seleccions i 64 partits en total.
La influència del VAR
A partir d’aquí, la gran pregunta. Per què passa, això? I la resposta la trobem en el VAR. Sense anar més lluny, vuit dels 20 penals xiulats fins ara s’han indicat a posteriori. És a dir, primer l’àrbitre havia deixat seguir el joc i, després que els assistents li diguessin que potser l’havia vessat, va revisar les imatges i va acabar indicant la pena màxima. Va passar, per exemple, en el penal sobre Griezmann en el duel França-Austràlia, que va acabar sent decisiu perquè l’equip bleu guanyés el partit. O el que li va fer el coreà Kim Min-woo a Viktor Claesson, que inicialment l’àrbitre no va apreciar i que finalment va ser decisiu perquè els suecs guanyessin el partit. En canvi, el peruà Cueva no va poder aprofitar el penal que li va fer el danès Poulsen en un partit que va acabar amb derrota dels sud-americans per la mínima. Ahir, Cristiano Ronaldo no va poder transformar el penal que havia provocat, i al final la diana de l’iranià Ansarifard va relegar els portuguesos a la segona posició de grup.
Ara bé, no sempre que l’avisen l’àrbitre principal acaba corregint la decisió. Va passar ahir en el segon penal d’Egipte contra l’Aràbia Saudita. El colombià Wilmar Roldán va revisar les imatges i va comprovar que, efectivament, l’havia encertat indicant penal. Però també es pot donar el cas contrari, com va succeir en l’enfrontament entre el Brasil i Costa Rica. L’holandès Bjorn Kuipers va considerar que havien fet falta a Neymar a l’àrea, però després de mirar el vídeo va veure que el brasiler hi havia posat molt més pa que formatge i va fer marxa enrere.
75% d’efectivitat
Dels 20 penals indicats se n’han transformat 15, un 75% d’efectivitat. Ahir se’n van fallar dos. Un que l’egipci El-Hadari va aturar al saudita Al-Muwallad, i el que l’iranià Beiranvand va desviar al portuguès Cristiano. Però si hi ha un penal que no s’oblida és el que li va aturar l’islandès Halldórsson a Messi. Per als que estimem l’argentí, esperem que acabi passant a la història com una simple anècdota. Aquest vespre ho sabrem. Creuem els dits.
