UN MUNDIAL SENSE FUTBOL

Un Mundial sense vel i també sense botes

L’Iran debutarà amb una graderia plena de dones que no poden veure futbol a casa seva, just després que Nike deixés la selecció sense part del material

i
Toni Padilla
3 min
Aficionades d’Irna, durant un partit amistós jugat fa pocs mesos a Turquia.

Cap / D’esportsL’estadi Azadi de Teheran és un dels més grans del món. Més de 90.000 persones s’hi apleguen regularment per veure els derbis entre equips locals o els partits de la selecció iraniana, tota una potència asiàtica. Des de fa anys hi ha instal·lada una petita comissaria de policia, amb una garjola per tancar-hi els aficionats que trenquen la llei. Per cada aficionat que hi tanquen per haver insultat l’àrbitre o haver-se barallat, en cada partit important hi tanquen moltes noies joves que es rebel·len contra la norma que prohibeix a les dones assistir als partits de futbol. Per fer-ho, aquestes joves adolescents es disfressen d’home, amb barbes i perruques. Algunes ho fan tan bé que aconsegueixen veure partits sense problemes. A moltes les enxampen i les multen.

L’any 2006 el director de cinema Jafar Panahi va fer un film, Offside, en què explicava precisament aquesta història. Panah va aconseguir permís per filmar dins de l’estadi durant un partit de classificació per al Mundial d’Alemanya en què finalment els iranians van aconseguir la victòria i van passar a la fase final. El film es posava a la pell dels joves soldats de lleva obligats a perseguir noies sense gaire esma, però, per sobre de tot, acompanyava aquelles noies que, sense defallir, intentaven entrar als estadis i convertien així el futbol en una arma per canviar la societat. La periodista Ieganeh Rezaian, per exemple, va créixer acompanyant el seu pare a l’estadi de petita, fins que ja no va poder amagar que era una nena. Rezaian recordava com entre el pare i la mare la vestien com un nen per poder anar a l’estadi Azadi.

Ara Rezaian viu als Estats Units, on recorda com les autoritats iranianes pateixen quan arriben els Mundials, ja que els toca modificar el senyal de televisió per evitar que es puguin veure pancartes contra el règim de Teheran o una imatge que les aterreix: dones iranianes, sense vel, amb els cabells brillants i ensenyant les espatlles, animant els seus compatriotes. El 2006, quan el Mundial es va jugar a Alemanya, on viu una important comunitat iraniana, la televisió estatal va oferir els partits amb un fals directe d’un minut per poder editar els plans amb dones amb la samarreta de l’Iran i faldilla curta. A Rússia s’espera un cas similar i pels carrers de Sant Petersburg, on la selecció iraniana debuta contra el Marroc, ja s’han vist moltes dones iranianes a punt per animar la seva selecció vestides tal com els agrada a elles. Algunes amb vel, perquè volen. Altres sense vel, perquè volen.

Malgrat que durant molts anys el règim dels aiatol·làs va intentar que el futbol no fos popular, l’Iran viu amb tanta passió aquest esport que fa quatre anys, durant el Mundial del Brasil, es va prohibir que es veiessin els partits en espais públics o bars, per evitar que les reunions acabessin amb manifestacions contra el règim. Molta gent, homes i dones, es va reunir en bars amb la porta tancada i la llum apagada, en silenci, en un acte de revolta similar a les festes als pisos on els joves vesteixen com volen, mentre algú, des de fora, vigila per si arriba la policia.

L’Iran, per cert, debutarà havent de demanar botes de futbol als companys de club, ja que poques hores abans de la cita Nike va deixar sense material els iranians. La marca va haver de fer aquest canvi per complir amb les sancions del govern de Trump contra l’Iran, que prohibeixen a les empreses nord-americanes fer negocis amb aquest país. I tot això mentre de mica en mica creix el rumor que a l’Iran, com ha passat aquest any a l’Aràbia Saudita, es prepara una llei per permetre a les dones, per fi, entrar als estadis.

stats