L’APUNT DEL MUNDIAL

Països gelosos dels seus seleccionadors

Bèlgica, amb el català Robert Martínez a la banqueta, és l’únic dels equips classificats per als quarts de final del Mundial que no té un entrenador local

Costa molt imaginar-se la selecció del Brasil entrenada per un tècnic que no sigui brasiler. Costa tant, que només ha passat dues vegades a la història, i de manera efímera, a mitjans del segle passat. El portuguès Jorge Gomes de Lima, Joreca, va dirigir dos partits el 1944, fent parella amb el brasiler Flávio Costa, i l’argentí Filpo Núñez va ser seleccionador per un partit el 1965. A l’hora de la veritat, als tornejos oficials, sempre hi ha hagut un brasiler al timó de la canarinha.

A la resta de seleccions passa més o menys el mateix, sobretot en el cas dels països més potents a nivell futbolístic. Alemanya mai ha tingut un seleccionador que no fos germànic. Itàlia només va tenir l’argentí Helenio Herrera, fent parella amb Ferruccio Valcareggi durant quatre mesos entre el 1966 i el 1967. L’Argentina tan sols va tenir de manera interina l’italià Felipe Pascucci, el 1934, mentre que Renato Cesarini, italià nacionalitzat argentí, va fer-se’n càrrec el 1968. Potser el país que més ha trencat aquesta norma ha sigut Espanya, que va tenir durant onze anys l’hongarès Ladislao Kubala d’entrenador (1969-1980), i durant dos anys l’uruguaià José Emilio Santamaría (1980-1982). Tots dos amb passaport espanyol.

En general, doncs, els països han sigut gelosos del seu futbol i difícilment han cedit les claus de les seleccions a tècnics de fora. La situació arriba a l’extrem que, dels vuit equips que s’han classificat per als quarts de final del Mundial, tan sols un, Bèlgica, té un entrenador estranger: el Brasil l’entrena Tite, de l’Uruguai se’n fa càrrec Óscar Tabárez, a la banqueta d’Anglaterra hi ha Gareth Southgate, la banqueta de Suècia és cosa de Janne Andersson, a França mana Didier Deschamps i a l’amfitriona Rússia l’entrenador és Stanislav Txertxéssov. I Croàcia? Podria ser un cas relativament similar al de Bèlgica, ja que Zlatko Dalic va néixer el 1966 a Livno -aleshores Iugoslàvia i actualment Bòsnia i Hercegovina-, tot i que ell mateix es defineix com a croat.

Nascut a Balaguer el 13 de juliol del 1973, Robert Martínez va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional com a jugador entre Escòcia i el Regne Unit, on va seguir com a entrenador al Swansea, el Wigan i l’Everton. Anomenat amistosament Bob a les illes Britàniques, se’l considera un català amb accent anglès i una idea clara del futbol, amant de tenir la pilota i del joc associatiu. El 2016 va ser fitxat sorprenentment per la Federació de Bèlgica per fer-se càrrec d’una selecció que tenia molt talent a la gespa, sobretot en la generació actual, però que no havia sigut capaç de convertir-la en títols o, com a mínim, en resultats de prestigi.

En el fons, no era tan estrany per a Bèlgica tenir un seleccionador de fora -a la llista d’entrenadors hi havia nacionalitats estrangeres per triar i remenar: suïssos, hongaresos, anglesos, escocesos i austríacs-, però sí que confiessin en un tècnic que no tenia experiència en clubs de màxim nivell esportiu.

Però Robert Martínez ha sabut complir amb les expectatives i per ara és als quarts de final del Mundial de Rússia, on buscarà contra el Brasil la gesta de situar el país flamenc a les semifinals per segona vegada a la seva història. El pas per la Copa del Món està sent ferm: quatre partits, quatre victòries i dotze gols a favor. A més, amb una política adreçada a repartir minuts entre tots els jugadors, perquè tots “se sentin importants i partícips”, ha aconseguit que els diables vermells no siguin els convidats de pedra en una eliminatòria en què gairebé tothom dona per fet que passaran els brasilers. Tothom... excepte Bèlgica.

Més continguts de