ELS NOMS PROPIS DEL MUNDIAL

Uruguai-França: Edinson Cavani contra Samuel Umtiti

El company de Luis Suárez a l’atac xarrua va néixer a Salto, com el jugador blaugrana. Potser per això, es pot descodificar la compenetració amb el blaugrana en clau de denominació d’origen. Juguen amb els ulls tancats, buscant-se l’un a l’altre contínuament. La paret de llarga distància que van fer entre ells, en el primer gol contra Portugal, defineix molt bé la societat que comparteixen. De família humil, explica que passava hores entrenant i jugant a futbol al carrer i que qui marcava l’últim gol es guanyava un gelat. D’aquí es pot entendre la interiorització d’aquest instint maníac obsessiu per marcar. També recorda que jugava descalç, trepitjant el fang, cosa que el va fer més dur i el va ajudar a acostumar-se a buscar el contacte natural amb la pilota. Tot i que no li agradava mirar futbol, el primer golejador que va veure i en qui es va emmirallar va ser Ruud Van Nistelrooy: la tranquil·litat del golejador orange el va meravellar.

Després va arribar l’admiració per Batistuta, i en honor seu llueix encara avui cabellera de roquer. Obsessiu amb la seva privacitat personal, és l’anticrac fora del terreny de joc, d’aquí es pot entendre la desconnexió àurica amb Neymar. El Cavani de la selecció no té res a veure amb el del PSG, on està envoltat de megaastres. A l’equip blau cel és l’astre, però treballa com un obrer. A l’equip francès ha deixat de ser l’astre, però no té cap voluntat de treballar per als que s’ho creuen. El van marginar a cop de talonari, afegint-li noms al seu voltant, i ell ha defensat el seu protagonisme al terreny de joc, on segueix sentint-se un líder.

És camerunès de naixement, però francès d’adopció, ja que els seus pares van migrar cap a Lió quan el Samuel tan sols tenia dos anys. En la seva carrera, endarreria posicions al camp a mesura que acumulava anys; de davanter a migcampista, de migcampista a defensor, uns anys més i podria haver acabat de porter. Notori i contundent al terreny de joc, calmat i tendre fora dels estadis, és un anticlixé de futbolista. No és que s’hagi adaptat a l’estil del Barça, sinó que té l’ADN de l’essència blaugrana als gens. Pensa que, al Barça, tot va molt de pressa, especialment la pilota als rondos dels entrenaments. Ha construït una societat molt més creïble amb Piqué al Barça que amb Varane a la selecció.

El Gerard i el Samuel s’han convertit en Patacot i Mandinga. Van començar el Mundial generant una incendiària conversa entre ells a les xarxes socials amb el vídeo de Griezmann de teló de fons que no va agradar gens als culers. Després, per demostrar la seva compenetració, fins i tot jugant per separat amb les seves seleccions, van clonar-se l’un a l’altre unes mans surrealistes per cometre penal. El francès no va tenir problema a fer mofa d’ell mateix, a les seves pròpies xarxes socials, de l’estúpida acció que havia comès. Com diria Mourinho, el teatre del bo encara no l’ha après del tot, tot i que les seves simulacions davant Moses, en l’última eliminatòria contra el Chelsea, van convertir-se en virals a YouTubeentre els seus detractors. A Rússia ha defensat l’actuació de Messi amb l’Argentina, de qui diu que quan es posa a regatejar als entrenaments converteix els defensors en cons.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat