La ciutat de Kant, una arma geopolítica
Cap d'EsportsAra fa uns 15 anys Göran Persson, primer ministre suec, va visitar la ciutat russa de Kaliningrad i, en tornar a casa, va declarar que era una ciutat plena de “contaminació i residus radioactius”: “Hi ha sida, tuberculosi i gent morint en pisos vells”. La ciutat on Espanya juga contra el Marroc ha canviat molt des de llavors, però segueix sent una carpeta oberta des de la Segona Guerra Mundial, i ha alterat el mapa d’Europa.
Kaliningrad és una zona separada de Rússia, situada al mar Bàltic, entre Polònia i Lituània. Una zona on, de fet, mai hi havien viscut russos, fins no fa gaire. Però el 1943, quan els governs soviètic, britànic, nord-americà i francès a l’exili es van reunir a Teheran per començar a imaginar com seria el món un cop derrotessin els nazis, Stalin ja els va dir que volia una sortida al mar Bàltic més cap a occident. I que volia controlar la zona de la ciutat alemanya de Königsberg. El 1944 les tropes de l’Exèrcit Roig van ocupar la ciutat i el 1945 la ciutat i bona part del nord de Prússia va ser annexionada a la Unió Soviètica. Des de Moscou es va decretar que la ciutat deixaria de tenir aquest nom, tan alemany, i va ser batejada com a Kaliningrad, en honor de Mikhaïl Kalinin, gairebé l’únic revolucionari bolxevic del 1917 que havia sobreviscut a les purgues de Stalin. Ho havia fet donant sempre suport a Stalin, i va tenir com a recompensa un càrrec fins que va morir, el 1946, i l’honor que aquesta ciutat fos batejada amb el seu nom. Es posava punt final a segles de cultura alemanya.
La ciutat de Königsberg havia sigut un important centre comercial alemany, fundat el 1255 pels cavallers teutònics, amb una universitat famosa pels seus estudis de filosofia. De fet, Königsberg era la ciutat natal del filòsof Immanuel Kant, que va estudiar teologia a la seva ciutat quan era una de les més importants del regne de Prússia. La decisió de Stalin de poder tenir un port tan important en una zona estratègica va canviar els mapes i també la vida de milers de persones, ja que més de 70.000 alemanys van ser forçats a marxar cap a l’oest, mentre Moscou convidava milers de russos a ocupar les cases buides. Si el 1946 uns 5.000 soviètics vivien a la ciutat, el 1948 ja eren 400.000, molts d’ells militars de la potent base naval que Stalin va ordenar construir no gaire lluny de la costa d’estats que passarien a ser de l’OTAN, com l’Alemanya Occidental. Kaliningrad va ser un punt estratègic de la Guerra Freda, però amb la caiguda de l’URSS va ser oblidada per les autoritats. Va ser llavors quan la delinqüència, el contraban i els problemes van destruir la ciutat natal de Kant i el govern de Lituània va arribar a aixecar una tanca a la frontera per lluitar contra el contraban. A partir del 1990, de fet, uns 15.000 descendents dels alemanys expulsats de la ciutat van tornar a la ciutat, però la major part van durar-hi poc. Avui en dia uns 7.000 alemanys encara viuen a Kaliningrad.
Els últims anys la tensió entre Moscou i la Unió Europea ha tornat a donar importància militar a Kaliningrad. I, de fet, que s’hi jugui el Mundial, quan l’equip local, el Baltika, juga a Segona i no sol portar gaire gent a l’estadi, no deixa de ser un acte de reafirmació rus de cara a Occident. Per a la ciutat, però, ha sigut una bona notícia, ja que ha suposat un rentat de cara i inversions milionàries.
