LA PISSARRA DEL MUNDIAL

La credibilitat del bolígraf verd

Després de determinades jugades, s’ajup a la cantonada de l’àrea tècnica i apunta en una llibreta el seu últim pensament. Fa servir el bolígraf verd per a les coses bones i el vermell per a les dolentes, com si fos un professor. Li diuen professor, de fet. Des que ha començat el Mundial, Juan Carlos Osorio no deixa de guixar pàgines, i totes deuen tenir més coses verdes que vermelles. La seva Mèxic va tornar a certificar contra Corea del Sud les bones sensacions que havia deixat en el debut contra Alemanya i acaricia els vuitens de final, l’obstacle que no supera des del Mundial del 1986. Ara les alertes que Osorio apuntarà en vermell són el joc directe suec (que encara podria donar-li el disgust de deixar-lo fora després de dues bones victòries) i el rival del creuament, que podria ser la temuda Brasil si la canarinha no guanya amb un resultat més bo que el que pugui fer Suïssa contra Costa Rica.

Són massa caramboles, especialment per a un tècnic tan metòdic i curós com Osorio, que s’ha preparat a consciència per arribar a Rússia amb les coses ben lligades. Mèxic domina tants registres que, ara per ara, sembla un dels equips més forts del campionat. Essencialment, perquè transmet aquesta ànima d’equip que el fa poderosíssim, però, sobretot, per la versatilitat del seu joc. Contra Alemanya, per circumstàncies del guió, va exhibir sobretot la seva capacitat defensiva, un paper més expectant. Sense pilota va desplegar-se amb disciplina i criteri tàctic per bloquejar la mannschaft, que va veure’s amb una possessió enganyosa i poc profunda. I quan tenia el rival despullat el va atacar amb una voracitat i una verticalitat que seran una amenaça immensa en les rondes que venen. Si a Mèxic li toca cedir la iniciativa i jugar al contraatac en traurà molt de rèdit perquè Hirving Lozano, Chicharito i Vela són tres bales que disparen en sintonia.

Però si li toca portar el comandament del joc, ho farà amb una seguretat i un control que farà córrer molt segons quins adversaris. Ahir, Corea del Sud no va tenir ni temps d’emocionar-se després del 2-1 perquè Mèxic, reposicionada des de fora per Osorio i des de dins per Rafa Márquez, va amagar la pilota amb un rondo gegant que els asiàtics no van poder interrompre. El rigor amb què Mèxic fa les coses és elogiable i esperançador per a la tri, però la seva força acabarà sent la convicció que els plans col·lectius que s’han estat traçant des de fa mesos funcionen. La credibilitat que s’ha guanyat Osorio en els dos primers partits eleven la moral i la qualitat dels mexicans fins a horitzons que, ara per ara, ni tan sols l’auguri d’unes eliminacions històriques abans d’hora semblen capaços d’estripar.

És una mateixa porció de credibilitat -mig impuls en els equips- que també s’han guanyat Robert Martínez amb Bèlgica i Zlatko Dalic amb Croàcia. Els diables vermells van poder deixar-se anar una mica més ahir del que els havia permès Panamà en el debut i van lluir el talent -i encert- ofensiu que se’ls pressuposa per plantilla. Per als croats, les hores posteriors a la cridanera victòria contra Argentina miren de posar en valor totes les fortaleses que té un equip amb ritme competitiu 100% Champions.