MUNDIAL 2018

Un dels imprescindibles

Amb l’actuació al Mundial, Rakitic confirma que està en el millor moment de la seva carrera i consolida el rol protagonista que Valverde ja li estava donant
Rakitic no perd de vista la pilota, una imatge que descriu el seu joc: concentrat i tècnic. / ODD ANDERSEN / AFP

Al Barça juga amb el 4 i a Croàcia amb el 7. Al Sevilla portava l’11. Tot plegat podria ser una qüestió numèrica gairebé anecdòtica, o fins i tot un tema supersticiós tant del món del futbol, però en el cas d’Ivan Rakitic funciona com a descripció indirecta de quin és el seu paper dins de l’equip. Al club blaugrana porta un número que històricament s’ha associat als centrals i als pivots i que defineix a la perfecció la mirada col·lectiva, la vigilància sense pilota i la lucidesa en la primera passada que ha de tenir per jugar al costat de Sergio Busquets. Per defensar els colors del seu país ha triat un dorsal típic d’extrem o de jugador protagonista, i quadra amb el rol decisiu en la construcció i en l’atac que té per moure els fils de la seva selecció. És base i arribada, és inici i final de gairebé tot. A Sevilla va apostar per un número de jugador d’últims metres i en va fer honor amb més gols i menys funcions defensives que les que té assignades al Barça o a la selecció.

Porti el dorsal que porti, Ivan Rakitic sempre és una peça imprescindible per a tots els seus entrenadors. Cap equip funciona igual amb ell que sense. El Mundial de Rússia no està sent, fins ara, més que una constatació del moment professional que viu el migcampista. “Crec que està mostrant el nivell més alt de la seva carrera”, diu Zlatko Dalic, seleccionador de Croàcia, que també considera que ell i Luka Modric són “els millors migcampistes del torneig”. Pot semblar que ho diu perquè és el que ha de dir, però, certament, l’actuació que està tenint la parella de creadors croats és brillant. “Són una mateixa ànima”, deia d’ells el tècnic, que deixava clar que, al Mundial, no hi ha Barça ni Madrid.

Oferir l’extra que l’equip no té

El comentari no deixa de ser un exemple més d’una de les virtuts del joc d’Ivan Rakitic, aquesta generositat per al bé de l’equip, aquest desig d’aportar el que toca i quan toca. L’extra que li fa falta a l’equip. Aquesta voluntat de ser un més sense ser un més l’ha manifestat a Barcelona des del primer dia. Quan va arribar al Barça va deixar clar que no venia a recollir el testimoni organitzatiu de Xavi, sinó que comptava d’aportar la consistència defensiva que començava a faltar-li a l’equip pel sector dret, on el triangle Alves-Xavi-Messi s’estava convertint en un forat per on els rivals començaven a ferir. I, efectivament, de la mà de Luis Enrique es va convertir en el millor tap per allargar la vida de la societat que formaven Alves i Messi. Superada l’etapa vigilant i ja amb el brasiler fora de l’equip, es va obrir una nova realitat culer que li reclamava més protagonisme amb pilota. Va anar acostant-se a Busquets per ser alguna cosa més que un futbolista que es desdoblava en silenci per potenciar Leo Messi. Amb Valverde, Rakitic ha passat de repartir 60 passades per partit a gairebé 90, un volum d’intervenció que el Camp Nou mai havia pensat que el croat, a qui sempre s’ha posat per sota en el dilema amb Toni Kroos, podria donar-li.

Però el seu país sí que ha tingut clar des del principi que Rakitic és un dels seus homes forts tècnicament, el pilar sobre el qual construir el seu model, el llançador per assegurar una tanda de penals. El blaugrana i Modric fa anys que s’han apoderat de l’equip des de la base al mig del camp i han construït un col·lectiu que avança decidit a fer oblidar la primera -i última- gran generació de campions croats, semifinalista fa vint anys. Juntament amb el coratge en punta de Mandzukic i la verticalitat de Perisic, la maduresa sota pals de Subasic, més una bona tongada de joves talents com Brozovic, Rebic, Kovacic o Vrsaljko, Croàcia s’ha anat fent seu aquest Mundial. La golejada a l’Argentina va donar-li la força que ha necessitat per superar dues tandes de penals a vuitens i quarts de final. Ara té a l’abast millorar el record de la generació de Davor Suker, Zvonimir Boban i Robert Prosinecki, que va ser tercera al Mundial de França 1998. “Sabem que aquell equip va ser increïble. Són ídols, ens van mostrar el camí i la manera de fer-ho, però ara hem d’oblidar-nos-en, amb tot el respecte i crèdit que tenen”, deia el mateix Rakitic en la prèvia, divendres.

L’esperit d’aquella generació es manté, literalment, en l’actual vestidor, i el tècnic Zlatko Dalic s’ha rodejat dels dos porters d’aquell grup: Drazen Ladic fa d’assistent i Marjan Mrmic és el preparador de porters. “Els tenim aquí i ens impulsen, però nosaltres hem de fer la nostra pròpia història al Mundial”, insistia el blaugrana. “Tant de bo, en 20 anys, ens puguin recordar d’aquesta manera”. Si el rendiment es manté com fins ara, sembla difícil que aquesta Croàcia no quedi en la memòria de l’afició arlequinada. I quan la recordi, serà la Croàcia de Modric i Rakitic. O de Rakitic i Modric. Els imprescindibles.

Més continguts de

El + vist

El + comentat