La pissarra del mundial

Anar etiquetant els equips

L’Argentina haurà de ser més coses si vol trobar en millors situacions Messi

3 min
Anar etiquetant els equips

Periodista i entrenadoraLa primera jornada d’un campionat com el Mundial sempre és la que enxampa les seleccions més preparades. La segona jornada, per molt que la feina d’anàlisi estigui feta, anirà condicionada pel primer marcador i, més que mai, a Rússia es farà bona la màxima del partit a partit. Però, alhora, el partit del debut també és el més inestable, perquè els nervis de l’estrena juguen el seu paper. Trobar-se al davant un altre equip que també s’ha preparat el partit a consciència no deixa de complicar el panorama. Està costant veure una selecció clarament dominadora, a excepció de l’amfitriona Rússia, que es va passejar el primer dia al ritme de Golovin i Txérixev. De tota manera, no m’està fent la sensació que aquest inici de Mundial hagi arrencat especulatiu. Tot el contrari.

Hi ha gols, hi ha alternatives en el marcador i fins i tot hi ha aquella dosi de polèmica que sempre entreté. El VAR ja ha concedit un parell de penals i ja està fent els tastets didàctics perquè l’espectador espanyol es prepari per al que li tocarà a partir de l’agost a la Lliga Santander.

Els primers partits m’estan servint per etiquetar els equips. No és ben bé el mateix el que s’hagi vist en el camí de preparació que quan tres punts o un punt et classifiquen o et deixen fora. Sé que és injust encaixar una selecció en un model de joc basat, només, en els primers 90 minuts vistos, però algunes de les idees s’ajusten als estils que teníem preassignats a cada país.

Espanya va ser l’atac elaborat, l’atac creatiu, la maquinària de joc interior que intenta dominar el rival a camp contrari. Va ser, per entendre’ns, aquell equip que des de Luis Aragonés ha anat entenent que té jugadors petits sobre els quals fer girar la possessió. Però també va ser la casta, el coratge dels vells temps. Portugal va ser Cristiano i deu més, vestida sobretot de joc de transició. Caldrà veure si la teòrica inferioritat de l’Iran i el Marroc li reclamen alguna cosa més. A Espanya ja fa setmanes que la imaginem amb carrilers en previsió de pocs espais.

Hem vist, també, l’orgull competitiu de l’Uruguai i hem vist l’erràtic Luis Suárez, lent en l’encadenament de peus entre un control i el remat. El blaugrana va transmetre desesperació, i sort en va tenir la celeste de l’empenta ferotge dels seus centrals en accions a pilota aturada. Les accions de pissarra són, també, la gran arma d’Austràlia, que va fer trontollar una de les candidates, França, amb pilotes penjades a l’àrea, tant des de faltes laterals com en centrades. Els bleus són pur talent a tres quarts, amb els laterals despenjats a dalt per a diversió de Dembélé i Griezmann, juntets per dins i recollint el que deixen lliure els potents Mbappé i Pogba. De córner també va saber treure petroli la Croàcia de Rakitic, que lidera amb Modric com ha fet al Camp Nou durant l’any.

Islàndia serà, sobretot, força, faltes i contraatac, i l’Argentina haurà de ser més coses si vol trobar en millors situacions Messi. Més enllà del penal, les intencions de Sampaoli de donar-li opcions d’assistència per davant no acaben d’encaixar, encara.

stats