L’APUNT DEL MUNDIAL

El latifundi de Florentino

No cal ser gaire llarg per imaginar què hauria passat si el que ha fet el Madrid ho hagués fet el Barça

En qüestió d’hores, en menys de 24, l’opinió publicada va passar d’acusar Florentino i Lopetegui a carregar contra Rubiales per haver decidit fer fora el seleccionador. Els arguments eren els mateixos -que si desestabilitzava la selecció, que si es quedava sense opcions al Mundial, que si havia pensat en ell i no en el grup...- però canviava la interpretació. I després de tot l’enrenou, ara resulta que el ruc de la pel·lícula és el president de la Federació Espanyola, que va assabentar-se del sainet “cinc minuts abans” que es fes oficial. Els que deien que el Madrid no havia actuat bé, diuen ara que el president de la RFEF no ha tingut cintura.

No hi ha res com dominar el micròfon per sortir-te amb la seva. D’això el Madrid en sap un munt. La decisió de Rubiales d’acomiadar Lopetegui va ser la reacció a tot el que havia passat abans. L’enrenou no va començar a la concentració d’Espanya sinó a les oficines del Bernabéu. Sense comunicat, sense fitxatge formal, si només haguessin estat parlant i ja tinguessin l’acord però no haguessin firmat el contracte, no hauria passat res de tot això. De fet, amb els periodistes del Reial Madrid a Krasnodar -perquè els que segueixen la roja són bàsicament els mateixos que cobreixen l’actualitat blanca durant la temporada-, potser ni hagués transcendit que Lopetegui se n’anava a Chamartín només tres setmanes després de renovar amb Espanya fins al 2020.

¿Algú s’imagina exactament la situació, però canviant el Madrid pel Barça? No cal ser gaire llarg per saber que si aquesta jugada se li acudeix a Bartomeu, potser ara mateix estaria acusat de sedició i seria camí del Tribunal Suprem per testificar davant Llarena.

El Barça mai podria fer una cosa així. Mai. Potser té poder econòmic i capacitat de seducció, però no autoritat. O sigui, capacitat perquè una decisió com aquesta sigui compresa i acceptada. Dit d’una altra manera, un entorn mediàtic prou fort per dir als quatre vents que ha actuat correctament i que, en tot cas, el culpable és l’altre.

Rubiales va elogiar Lopetegui i va apuntar Florentino. No va dir noms. No va mencionar el president del Madrid, però tampoc calia. Es va entendre tot. I, ai las, això té conseqüències. Atacar en públic l’ésser superior és entrar en una guerra civil de dimensions desconegudes. Cal tenir molta artilleria per participar-hi, i un exèrcit gegantí. I fa la sensació que el president de la RFEF -que, inesperadament, li va fotre la cartera a Larrea a les eleccions de fa un mes- no té gaire més que el suport popular. I al poble se’l pot fer canviar ràpidament d’opinió: en menys d’una hora, a Rubiales li van dir que havia tingut un atac de banyes, que era inexpert, que el càrrec li anava gran o que no tenia cintura ni capacitat de lideratge. I n’hi ha prou que Espanya no faci un bon Mundial, cosa que no és gens estrany d’imaginar, perquè comencin les veus que en demanen la dimissió.

És evident que al futbol espanyol mana el Reial Madrid. O sigui, Florentino Pérez. També és cert que s’ho ha guanyat a pols en els quinze anys que porta al càrrec, sumant les dues etapes. Ha sigut tenaç i hàbil a l’hora de teixir complicitats amb tothom. L’exemple més clar és la llotja del Bernabéu. D’això se’n diu regar l’hortet. La diferència és que no era un hort sinó un latifundi.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat