LA PISSARRA DEL MUNDIAL

Quan la mala dinàmica dels 20 minuts t’ensorra

França liquida el partit de vuitens contra l'Argentina en part del segon període

NATÀLIA ARROYO
NATÀLIA ARROYO

El futbol són moments i els moments passen. Duren el que duren, i passen. Algunes teories diuen que el màxim que dura una mala dinàmica són set minuts i que després, d’alguna manera, tens una oportunitat per revertir la inèrcia d’un partit. Una pilotada amunt, una temporització a camp contrari, un córner, una interrupció. Qualsevol cosa, però una pausa per respirar. N’hi ha que diuen que l’estona negra dura entre 10 i 20 minuts.

Si mirem el França-Argentina, podríem dir que dura 11 minuts, que és el temps exacte que també va acabar de condemnar l’ albiceleste contra Croàcia, allunyant-la de l’empat. Onze minuts és el temps que va passar ahir entre el 2-2 de Pavard i el 4-2 de Mbappé, i que va liquidar les opcions de l’equip de Sampaoli de competir per ser als quarts de final. “Després del primer gol hem perdut el camí. Ens hem trencat emocionalment i no hem tingtu cap argument futbolístic per canviar el curs del partit”, explicava Sampaoli el dia de Croàcia. Ahir tampoc.

Però no és res de nou per a una Argentina que en el seu camí cap a Rússia 2018 ja havia caigut estrepitosament en altres trams dolents dels seus partits: en l’amistós contra Espanya de fa tres mesos, després que Otamendi hagués reconnectat l’equip abans del descans amb un gol que retallava diferències, va encaixar el 3-1 i es va esfondrar amb dos dobles gols consecutius, d’Isco i Thiago en els minuts 52 i 55, i d’Aspas i Isco en el 73 i 74. En total, quatre minuts tràgics, quatre minuts d’un “trencament emocional” que es paga car. Mesos abans, contra Nigèria, ja s’havien encès les alarmes competitives quan després d’anar dominant per 2-0 es va acabar perdent 2-4 per una embranzida africana que va marcar el 2-2, el 2-3 i el 2-4 en un marge de 21 minuts.

La xifra prohibida de Guardiola

Vint minuts és el tram negre -negríssim- de Pep Guardiola. El seu tram maleït en els grans partits. El tècnic de Santpedor no té més Champions al palmarès, probablement, perquè els seus equips queden mortalment ferits d’una primera esgarrapada del contrari. No sé si té a veure amb l’ànima ofensiva del que planteja, que fa que, quan l’agafa l’enemic, l’enxampi tan descobert que la ferida acaba sent moribunda. Té lògica.

I n’hi ha exemples. Als quarts de final, el Liverpool va liquidar l’eliminatòria en 19 minuts, que és el temps que passa entre l’1-0 de Salah (minut 12) i el 3-0 de Mané (31). Li va passar una cosa similar en l’edició anterior, a vuitens, quan el Mònaco va començar a capgirar-li el 5-3 de l’anada amb dos gols molt seguits al primer temps: de Mbappé al minut 8 i de Fabinho al 29.

I quan dirigia el Bayern Munic va veure com el Barça del triplet li etzibava tres gols en poc més d’un quart d’hora, entre els minuts 77 i 94. El futbol té aquests moments i tots els equips tindran tard o d’hora una mala dinàmica. La cosa és que aquesta mena de tempesta passi de llarg i no arrasi amb tantes coses que la reconstrucció sigui massa difícil. Unes gotes d’aigua, sí. Un huracà, no. I l’Argentina era tot ventada des de fa dies.

Més continguts de

El + vist

El + comentat