LA PISSARRA DEL MUNDIAL

El moment Wilson del llançador

No estan sols en una illa deserta com Tom Hanks, a ells els examinen milers d’ulls

NATÀLIA ARROYO
NATÀLIA ARROYO

Se la miren i hi parlen. La majoria no mouen ni els llavis però estan en connexió amb la pilota i li diuen alguna cosa com “Has d’entrar”, “Aquesta ha de ser la bona”, “Me la deus”. El que sigui, però s’hi comuniquen, se la fan companya de tràngol. S’inventen un Wilson, un punt de caliu, un lloc estable. No estan sols en una illa deserta com Tom Hanks, a ells els examinen milers d’ulls que hi dipositen totes les seves esperances i els demanen alguna cosa com ara “No pots fallar”, “Tu l’has de ficar dins”, “Ens la deus”. Xutar un penal en una tanda d’un Mundial és una selecció natural d’alt nivell i és absolutament magnètic veure de quina manera cada jugador busca el seu punt òptim per llançar-lo amb més seguretat que nervis.

L’horitzó, si te’l mires sencer, és tan inabastable que desanima, per això els manuals de concentració i motivació recomanen visualitzar objectius molt més assumibles que el tot i l’infinit. El partit a partit, per entendre’ns.

Rakitic, en el seu llançament de penal, el que podia classificar Croàcia per a semifinals o allargar la tanda als tirs extres, va optar per mirar fixament la pilota i evitar el contacte visual amb el porter per entrar en el seu mode avió particular. Rostre seriós, poc parpelleig i un punt de rigidesa gestual que no permetia detectar si tremolava o anava sobrat de confiança. La carrera, que amaga fins a l’últim segon l’angle de colpeig per no donar pistes, és tan sòbria que també funciona en l’intent de minimitzar la transcendència de l’escena.

Hi ha gent a qui li funciona ser conscient del que està xutant, l’ajuda a trobar el punt just de tensió, i hi ha qui prefereix no calcular res perquè si mira el que pot guanyar veurà també el que pot perdre. Cadascú té la seva tècnica però tots miren la pilota i hi parlen, l’empenyen amb els ulls. Modric resseguia els rebots en el seu llançament com reclamant-li a la pilota que fes la carambola cap a dins. Després d’haver fallat a la pròrroga contra Dinamarca, el capità no les tenia totes. Tampoc semblava tenir-les totes Smolov, nerviós i atabalat amb la dansa prèvia de Subasic. La mirada del porter, que acaba aturant amb una mà el xut tou de l’atacant, és d’una intimitat deliciosa entre jugador i pilota.

És, sense anar més lluny, la mateixa intimitat que buscava Dragoev en la falta lateral que permet a Rússia empatar de cap en el temps extra. La respiració profunda del 9 mentre va mirant la disposició dels seus companys i dels rivals és l’últim intent d’autoreceptar-se precisió. És l’última jugada, potser l’única jugada. I ha de ser la bona. “Has d’entrar”.

El Mundial està fent d’aparador de moltes escenes d’aquest tipus, que se’ns presenten concentrades en un intensiu que les multiplica: tandes de penals emocionants, córners amb bloquejos cada cop més nets i eficients, faltes que són una oportunitat siguin a la distància que siguin, i fins i tot serveis de banda llarguíssims que són més perillosos que una centrada a l’àrea. El patró sempre és el mateix: algú que es mira la pilota i li demana que sigui amiga, que sigui companya. “No em deixis sol, que aquí hi ha massa gent”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat