Un partit sobre les cendres de Stalingrad

Cap / D’esportsRússia es prepara per viure un dels partits de futbol més importants de la seva història. Però de ben segur que no serà ni el partit més emotiu, ni el més heroic, ni el més estimat per als russos. El 1943, a la ciutat de Stalingrad -actualment coneguda amb el nom de Volgograd-, s’hi va jugar un dels partits de futbol més sorprenents que s’han vist mai. Uns mesos abans, del 23 d’agost del 1942 al 2 de febrer del 1943, la ciutat havia viscut una de les batalles més crues de la història, una batalla que s’havia lluitat casa a casa, mur a mur, durant la qual les tropes soviètiques en alguns moments van estar a un pas de ser derrotades pels nazis i els seus aliats. La batalla era clau, ja que Stalingrad era una ciutat estratègica que hauria obert les portes a Alemanya per expandir-se cap a tot el Caucas, però el que en alguns moments va semblar una inevitable victòria nazi es va convertir en una de les batalles que va canviar el destí de la guerra. Més de dos milions de persones, entre civils i soldats, van morir en el mig any que va durar la batalla. Mig any en què tots els edificis de la ciutat van rebre impactes de bales o explosius.

Quan feia tot just sis setmanes que els nazis havien estat vençuts, les autoritats van decidir que per deixar clar que la Unió Soviètica no havia estat derrotada s’intentaria reprendre la vida normal. Per deixar-ho clar, es jugaria un partit de futbol entre el Dinamo de Stalingrad i l’Spartak de Moscou, campió de Copa el 1942. Els jugadors del Dinamo provenien d’un equip local, el Traktor, format en bona part per la famosa fàbrica de tractors que donava feina abans de la guerra a milers de persones i que va ser escenari d’alguns dels combats més durs de la batalla. El 2 de maig del 1943, finalment, es va jugar el partit a l’estadi Azot, amb les graderies mig reconstruïdes i sense gaire gespa. Però aquest estadi, al sud de la ciutat, estava més ben conservat que l’estadi central, que havia quedat absolutament destruït i durant la batalla s’havia convertit en un cementiri per a soldats alemanys. Els soviètics van rebre les ordres de desenterrar els cossos i portar-los a una fossa comuna. “Els primers dies després del triomf, els jugadors ens buscàvem per les runes. Buscàvem amics, familiars i ens buscàvem per veure com estàvem. Molts van morir, de molts mai més se’n va saber res. I entre els que quedàvem, un cop ens van dir que caldria jugar, es va començar a improvisar. Jo ho havia perdut tot, perquè el meu pis s’havia cremat. No tenia botes, no tenia equipació. I, malgrat tot, vam començar a entrenar-nos”, explicava a les seves memòries el capità de l’equip local, Konstantin Vladimírovitx Belikov. Condecorat pel seu valor en combat, durant la batalla, Belikov s’havia especialitzat en explosius amb la missió de fer explotar una fàbrica al sud de la ciutat si veia que es perdia la posició. Finalment no va ser necessari, perquè els soviètics van poder defensar la fàbrica. Belikov s’encarregava d’improvisar explosius amb el que podia per atacar els tancs alemanys.

El partit es va jugar davant més de 10.000 persones, moltes de les quals eren civils que havien anat tornant de mica en mica a la ciutat, on havien descobert que ja no tenien casa. Mentre Stalingrad comença a reconstruir-se, un partit de futbol va servir per aixecar la moral de la gent, malgrat que en algun moment el partit va perillar per por a un contraatac alemany. Al final, l’equip local va guanyar 1-0 contra un Spartak que, segurament, ja veia amb bons ulls perdre contra aquell equip d’herois de guerra.