La superioritat d’una inferioritat

Periodista i entrenadoraNo és res nou del Mundial, però a Rússia ja s’han vist un grapat de partits que ho confirmen: quan una selecció identifica que el seu rival és clarament superior, està trobant en l’acceptació d’aquesta inferioritat la seva millor arma. És una solució lògica i històrica, però ara sembla que pot apropar els equips dèbils a obtenir més resultat del que obtenien fa uns anys. Els bons són tan més bons com abans, però els menys bons estan, ara, més ben organitzats. Capacitats per complicar el panorama a la col·lecció de cracs.

El cap va fàcilment al Brasil-Costa Rica d’ahir, que va tenir contra les cordes Neymar i companyia, però també val per a l’Espanya-Iran de fa uns dies o per al Bèlgica-Panamà. Fins i tot, per al Suècia-Corea del Sud. I avui fa pinta que valdrà per al Bèlgica-Tunísia o l’Alemanya-Suècia. Són, tots, partits amb dominadors clars, amb un dels dos equips arraconat al seu terç de camp (amb volum de joc de menys del 18%) i sense capacitat per contraatacar. Si no pot amenaçar de tant en tant, el partit és un atac-i-gol etern.

La submissió tan evident està dibuixant línies de sis jugadors tancats a la seva frontal de l’àrea que semblen infranquejables. Ho semblen i ho són, de vegades. Isco, Iniesta i Alba encara busquen la manera d’activar millor Diego Costa, que va acabar trobant-se el gol, de rebot, per batre l’Iran, paradigma d’aquest 6-3-1 que se li ennuega a les seleccions grans.

Ahir el Brasil es va moure durant 90minuts pel filferro d’un 0-0 frustrant contra Costa Rica. Contra una Costa Rica que segueix traient petroli a la seva defensa de cinc, ben protegida per quatre migcampistes treballadors i un davanter (més l’aportació, venint des del darrere, de Bryan Ruiz), un 5-4-1 que ja va donar-li èxits al Mundial del 2014.

L’acumulació d’efectius li funciona per bloquejar els intents d’atac d’un rival que, a priori, i per talent, hauria de guanyar-lo solventment. La canarinha va fer molt més que esforçar-se per enderrocar la resistència. Va provar xuts llunyans (el 45% dels 22 remats intentats van ser des de fora de l’àrea), va aferrar-se a les accions de desequilibri individual (19 de 26 en regats), va acumular jugadors en mateix carril per buscar una mica de desordre defensiu. Va filtrar passades, va centrar. Ho va fer tot (va merèixer 2,5 gols, segons la dada de gols esperats), fins i tot donar entrada a Douglas Costa per la dreta per no concentrar tot el pes ofensiu pel sector de Marcelo, Coutinho i Neymar. I res va batre el felí Keylor Navas fins al temps afegit.

Durant alguns minuts, la imatge del rostre de Neymar amagat dins la seva samarreta semblava el millor resum del partit. El brasiler havia fallat una ocasió clara, l’única en què havia pogut actuar sense una, dues o tres paparres de Costa Rica a sobre. A l’exblaugrana el segueixen collant de ben a prop perquè demana totes les pilotes al peu. I s’hi recrea, se la queda, la remena. Costa Rica va protegir-se bé amb el carriler en l’un contra un, més un dels centrals i el pivot a la cobertura. Va tenir més problemes quan se’ls colava per dins.