MÚSICA
Cultura 07/07/2013

Antoni Parera Fons: "Maria del Mar Bonet hauria de ser tan admirada com Barbra Streisand"

Entrevista amb el músic, productor i compositor manacorí

Pere Antoni Pons
3 min

Són cinquanta anys de carrera. Què en destacau?

Ho destac tot. No s'ha d'eliminar res, perquè si una obra o una feina no és definitiva per ella mateixa, pot servir per fer de ciment armat per a una altra feina o una altra obra més important.

Heu tocat moltes de les tecles de la professió. Començàreu com a cantautor, us convertíreu en productor, sempre heu compost...

De petit, vaig estudiar música. I aviat em vaig posar a fer cançons. Com que era l'època dels Setze Jutges, la discogràfica EMI em va proposar de cantar jo mateix les cançons que feia. Jo no havia pensat mai de cantar. Només volia escriure. Però em vaig deixar convèncer. Vaig fer de cantautor entre el 66 i el 68. Vaig participar en festivals de la cançó, vaig gravar molts de singles i dos elapés, vaig fer concerts…

Per què ho deixàreu? Teníeu èxit…

Considerava que aquell no era el meu camí. Quan ets jove, ets més expeditiu: si creus una cosa, la fas. Sentia que tenia coses més interessants que fer cançons i cantar-les. I això que cada cançó que feia la suava. I em sentia realitzat.

Pujar a l'escenari també us agradava.

Bé, pujar a un escenari sempre és una mica una cosa de bojos. Està allà dalt, tot sol, com enmig d'un buit galàctic, davant d'una gent que espera unes coses, o que no sap què està esperant… És un moment d'alta tensió. Abans de sortir em costava. Em vaig tranquil·litzar quan vaig saber que costa a tothom. Hi ha molts cantants consagrats que els has d'empènyer perquè surtin. Sempre diuen que, si no tens aquella punxada de nervis, és que no ets artista; bé, jo devia ser-ho molt, perquè les punxades que sentia eren grosses… Però sí, m'agradava. Era una forma de comunicació magnífica. I això és el que tots volem: dir coses i que ens escoltin.

Com a productor, heu tingut una carrera molt prolífica. Quants de discos heu produït?

No ho sé. Digues que quatre-cents noranta-vuit… No, no en tenc ni idea. Vaig començar produint els meus propis discos, i un de cuplets amb Núria Feliu. També he produït molta música clàssica, naturalment.

Quina és l'obra més estranya que heu produït?

No ho sé. La feina de productor és molt enamoradissa. Quan fas feina amb un artista, has de ser molt sever, li has d'exigir molt perquè n'has de treure el millor, i t'hi impliques moltíssim. Això fa que fins i tot les coses més rares acabis sentint-les com a teves. T'entusiasmes tant, t'hi fiques tant creativament, que ho sents teu. Passes tantes hores tancat dins un estudi, preparant el disc i gravant-lo, que tot acaba formant part de la teva vida. A més, he tingut la sort de fer feina amb gent que comanden dins el món: Carreras, Caballé, Van Damm… O Maria del Mar Bonet, una pura sang que hauria de ser tan admirada arreu del món com Barbra Streisand.

Des de dedins, com es viu la crisi que afecta la indústria musical?

Aquí s'han ajuntat dues coses. La crisi econòmica, que és una pesta contra la qual no se sap quina vacuna aplicar i que afecta tots els sectors. Però és que abans de la crisi, la indústria musical ja tenia el problema dels nous suports i formats. La gent ja no compra discos, gairebé, i ho escolta gairebé tot per l'ordinador, baixant-ho d'internet. Supòs que hi haurà un canvi, però no sé quin pot ser. Ara bé, la crisi és de la indústria, no de l'art. Hi ha molts de músics que continuen fent bona feina i que es juguen la pell en tot el que fan.

Heu fet cançons de cantautor, heu musicat poemes d'altri, heu fet obres més clàssiques… També tot és important i representatiu?

És que tot és música. Quan em propòs musicar el poema d'un altre, per exemple, tenc molta facilitat per fer-me'l meu. Darrerament, he fet moltes peces per a orquestra. I la veritat és que em trob molt a gust amb tot. M'agrada veure, sobretot, com allò que he compost és cantat i interpretat per un altre, veure com conectam, què aporta aquella cantant o aquells músics al que jo he fet… És molt gratificant, això.

Encara que vàreu anar-vos-en molt jove, sempre heu tingut molta relació amb Manacor, el vostre poble.

Hi he vingut sempre molt sovint, sí. Guillem d'Efak deia que, maldament a Manacor hi hagi molt de xaloc i plogui de baix cap amunt, s'hi ha de venir a recarregar les piles. Supòs que a tothom li passa el mateix amb el seu poble. El cordó umbilical no es talla mai del tot.

I, ara, els vostres amics manacorins us fan un homenatge.

Ostres, de tot d'una em va impressionar. "Toni Parera Fons des dels seus amics": vaig pensar que era com una corona de flors… Els amics són una cosa sagrada. Que els teus amics, al teu poble, facin una vetlada per a tu, això no té preu. Riu-te dels grans premis o de les fortunes milionàries.

stats