Entre festius i vacances han passat un grapat de dies sense trobar-nos en aquest butlletí. Si tots els sants tenen vuitada, no sé si tots els anys tenen mesada, però en tot cas: bon any!
Veurem si aquest 2025 ens porta bones noves sobre com de seriosament es prenen els responsables polítics el seu paper a l'hora de millorar l’estat del català, ara que ja sabem que el 19 de febrer tindrem els resultats de la nova enquesta d’usos lingüístics (EULP) —que no s’espera que sigui gaire optimista, val a dir—. Si ens hem de fixar en el lideratge de l'Ajuntament de Barcelona, estem arreglats. És un cas paradigmàtic d'amagar el cap sota l'ala o pitjor, de tacticisme. Amb els resultats més compromesos d’ús del català entre els joves i amb una davallada evident en tots els àmbits i barris, fins ara la preocupació per la llengua del govern de Jaume Collboni només ha servit com a moneda de canvi política. No només no han desplegat les 68 mesures proposades la legislatura anterior, sinó que tampoc han concretat cap altra acció més enllà d’un parell de clàusules lingüístiques arrencades per ERC. Desbordant entusiasme.
L'últim exemple paradigmàtic és de la setmana passada. Mentre dimecres es tancava a l’Ajuntament de Barcelona la comissió d’anàlisi sobre el català en l’entorn digital (amb la idea que cal invertir en continguts, en professionalització i en plataformes per a joves, i amb la recomanació professional que seria útil tenir un Pla Local de Llengua per coordinar accions de manera transversal entre joventut, barri, cultura i entorn digital), l’endemà s’anunciava una acció de govern per enfortir els caus i esplais que preveu 17 mesures i una inversió d’1,6 milions d’euros amb un total de 0 mencions a la promoció del català entre els joves. Un clar exemple de descoordinació entre la mà dreta i la mà esquerra.
La cirereta del pastís és que divendres la conselleria de Política Lingüística celebrava la primera trobada municipalista per buscar la manera com el món local pot contribuir a la causa de salvar el català, on es va repetir manta vegades que les polítiques de llengua han de ser transversals-transversals-transversals. A la reunió hi havia un representant de Barcelona, Lluís Rabell, a qui li havia tocat la patata calenta en substitució de Maria Eugènia Gay. Rabell va assenyalar la migració, la globalització, fins i tot el Procés, com a factors problemàtics per la llengua i va dir que "més que discutir dels problemes de la llengua hem de discutir de la transformació de la nostra societat"; és a dir, va eliminar de l'equació la necessitat de fer polítiques lingüístiques per prioritzar les polítiques d'integració i socioeconòmiques, i això de la llengua ja ho trobarem. En fi.
Que Barcelona vagi a la cua dels municipis que defensen el català no és només una anomalia política i un desastre per als ciutadans que vivim en aquesta ciutat, on la submissió lingüística obligatòria és el pa de cada dia; també és una pèrdua per al país, perquè es malgasta la capacitat de tracció que tindria la capital i obliga altres ciutats mitjanes i petites a fer-li la feina. L’única esperança —i ja és trist— és pensar que estem a punt de tocar fons, que les xifres que vindran i la consciència que s’està estenent funcionaran com a revulsiu. El debat està sobre la taula i hi ha molts professionals d’àmbits diversos que tenen clares les urgències i les mesures que cal aplicar. Estaria bé que políticament hi hagués algú a l’altra banda signant mesures, anunciant accions i aplicant-les. A més de pregar, cal treballar.
Aquest és el butlletí quinzenal Estirar la llengua. Volem que sigui un espai de reflexió, anàlisi, informació, entreteniment i aprenentatge en comunitat. Digueu-hi la vostra a llengua@ara.cat.
