La ressaca post Pacte Nacional per la Llengua ha deixat una allau d’articles que es fixen en aspectes diferents de la crisi lingüística. D'una banda, hi ha el problema dels signants i la manca de consens. De l'altra, hi ha l'ambició de les mesures, suficient o insuficient en funció de la mirada. En tercer lloc, la concreció de les polítiques —en paraules de Salvador Illa, "com es porta del paper al carrer"—. I en quart, la inconcreció de què passa amb els incompliments. Hi ha una gran energia —i un gruix de mesures i de diners— destinada a incentivar el català (els verbs més repetits són: garantir, reforçar, facilitar, implementar) i ni rastre de noves mesures de control i fiscalització que garanteixin el compliment (com a màxim, es resol amb un "vetllar pel compliment de la normativa lingüística", com fins ara, vaja).

Aquí teniu un breu resum de premsa per si us interessa fer una mirada més analítica a la notícia. I al capdavall, com sempre, us deixo el recull de notícies de les dues últimes setmanes.

• L’articulista de l’ARA Toni Soler afirma: "El Pacte és un document que planteja un fort contrast entre la duresa del diagnòstic i la moderació de les mesures que proposa. Per a un PSC que fa un any pràcticament assumia el discurs de Ciutadans, suposa un viratge notable. Però potser no n’hi haurà prou per revertir l’emergència lingüística que vivim".

En efecte, el text té unes primeres 30 pàgines impecables de diagnòstic de la situació —basades en l’anàlisi dels experts que ja es va fer públic el 2022— que no fuig d’estudi. En resum: "Les causes del retrocés de la llengua catalana durant les darreres dècades són complexes: n’hi ha que són de natura política i jurídica, d’altres són de base socioeconòmica i demogràfica, hi ha factors tecnològics i també transformacions culturals i ideològiques que s’entrellacen. A més, les polítiques desplegades fins ara, tot i que significatives, han estat insuficients per contrarestar l’impacte d’aquest retrocés. Els reptes són molt considerables, però en tot cas, si es volen superar, les polítiques s’han de millorar pràcticament en tots els àmbits".

• Un altre article interessant de l’ARA és el de Miquel Puig, que es fixa en el que diu el Pacte sobre immigració i mà d’obra barata. És a dir, parla dels efectes que té que el 40% de la població catalana entre els 25 i els 45 anys hagi nascut a l’estranger (cosa que no passa al nostre voltant: a Àustria o Suècia és el 31%, a Finlàndia el 15%, a França el 17%) i de l’addicció de Catalunya a la mà d’obra barata, "que és, sens dubte, la causa més important de la minorització del català", afirma.

• El divulgador lingüístic Enric Gomà a Núvol es fixa en les vegades que apareix el terme requisit al Pacte, perquè "és amb l’exigència laboral que aconseguirem avenços notables amb el català", afirma. Gomà diu que "si el Pacte aconsegueix que es compleixin les clàusules lingüístiques dels convenis, ja haurà fet prou".

• Pel mateix camí va un altre especialista, el lingüista i membre de l’IEC Magí Camps, que veu el got mig buit: "Mig pacte nacional. Un pacte que neix coix". Creu que Junts i la CUP se n’han despenjat perquè el PSC n’ha rebaixat l’ambició. Veu ressenyable aspirar a créixer en 600.000 parlants de català, però no hi té gaire esperança. "Mentre els incompliments pel que fa a les lleis vigents continuïn quedant impunes, és a dir, es pugui operar a Catalunya ignorant el català i es pugui treballar de cara al públic en qualsevol àmbit, especialment el públic, sense fer servir el català –són serveis mínims que haurien d’estar sempre garantits–, veig difícil que s’ampliï res, però, com a mínim, que el que s’ha signat, es compleixi".

• L’articulista Marta Rojals se’n va del quid de la qüestió però per tocar el cor del tema: que el català no depèn exclusivament d’aquest Pacte, sinó d’altres factors, com ara que se sumi a la nova consciència lingüística "un colós com el Barça". També parla de la necessitat que els periodistes apliquin bones pràctiques lingüístiques —afegeixo jo: no estaria gens malament promoure cursos de sensibilització lingüística a les redaccions i facultats—. Rojals afirma que "cada vegada que Lamine Yamal parla català fa més per la llengua que tot un sistema escolar d’immersió inaplicada".

De fet, com ja apunta el mateix Pacte, les línies estratègiques que es marca la Generalitat no es podran aplicar si no s'hi impliquen tots els agents, empreses, patronals, entitats, clubs, etcètera. "Al capdavall, qui parla les llengües són les persones". Depèn d'elles i depèn de tu.

Aquest és el butlletí quinzenal Estirar la llengua. Volem que sigui un espai de reflexió, anàlisi, informació, entreteniment i aprenentatge en comunitat. Digueu-hi la vostra a llengua@ara.cat.

El primer ministre britànic, Keir Starmer, s'ha unit a Donald Trump a l'hora de reclamar que els immigrants parlin la llengua del país, l'anglès (s'ha oblidat d'anomenar el gal·lès o l'escocès). En una piulada, ha dit: "If you want to live in the UK, you should speak English. That’s common sense. So we’re raising English language requirements across every main immigration route". Anglesos patint per la llengua global hegemònica? No pas. Es tracta d'una nova barrera a la immigració: la justificació és que un millor anglès garanteix treballadors més qualificats i que trobaran feina més fàcilment. Ho vam explicar aquí en el cas nord-americà quan Trump va designar l'anglès l'única llengua oficial dels EUA.