OBSERVATORI

Un ‘Eugene Onegin’ de molts quirats

Teatre Principal.- Fins avui la Temporada d’Òpera del teatre Principal de l’era moderna tenia un títol per a superar, el muntatge d''Otello', que es tornarà a representar a partir del proper 17 de juny amb més o menys els mateixos protagonistes de l’any passat. Però li ha sortit competència, que no és cap altra més que l''Eugene Onegin', actualment en cartell. Val a dir, des de l’equidistància d’aquest observador i en detriment d’algunes crítiques que han sorgit del món del teatre, que el Principal s’omple de gom a gom un dia i un altre, amb tot el que vol dir això, però aquesta és una altra història. ‘Eugene Onegin’, de Piotr Ilitx Txaikovski, no era una opció senzilla, bàsicament per qüestions idiomàtiques, ni tampoc una d’aquestes òperes que tenen el segell de comercials i que faciliten omplir el teatre. Basada en la novel·la homònima d’Alexandre Puixkin, l’argument el podem qualificar de no gaire complicat, ans al contrari. Una història romàntica, però sense final feliç, encara que coherent i sense girs melodramàtics que no fan el pes. La música del compositor rus, per una altra banda, és senzillament deliciosa, d’una bellesa indiscutible, que sempre és un gran avantatge, i si hi afegim que ja s’ha ampliat el fossar i hi caben més músics, millor que millor. De fet, potser sense aquesta ampliació hauria estat del tot impossible fer una música a l’altura de les seves necessitats. Així, començant per la feina de José María Moreno com a director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, un cop més, va treure el millor dels músics que tenia sota la seva batuta, que no és poc, com ha demostrat al llarg d’aquests darrers anys. El dia de l’estrena no en va ser una excepció. Impecables els inquilins del fossat.

Pel que fa als cantants, que segurament era el primer cop que cantaven aquesta òpera, tampoc res a dir-hi, o molt a dir-hi, amb una excepció ja solucionada, com és el fet que Lee Poulis no ha tornat a interpretar Eugene Onegin, vull pensar, i així m’ho han fet saber, que perquè no estava en condicions. Segurament ja no ho hauria d’haver fet el dia de l’estrena si no hi estava. I no hi estava. En qualsevol cas, la segona representació va ser a càrrec del cantant de Sant Petersburg, Vladimir Tselebrovsky. La interpretació de Poulis, amb gall inclòs, va ser un petit desastre que, per sort, o perquè la resta va estar superb, no va influir gaire en la valoració del conjunt de la representació. Fiorenza Cedolins, una autèntica diva, de primera divisió, cantant ‘La carta’ com les millors. Destacar tan sols aquesta ària, per ser la més coneguda, seria del tot injust pel que fa a la qualitat vocal que va mostrar de principi a fi de la seva intervenció. Un luxe tenir-la un cop més sobre l’escenari. Josep Bros, com a Lenski, va fer també una sèrie d’interpretacions impecables. Però tampoc els secundaris no varen estar gens malament, com per exemple María Luisa Corbacho, sobrada de talent i de veu per cantar Larina, de la mateixa manera que Simón Orfila com a Príncep Gremin, que si bé té un paper molt curt al final de l’obra, té molt més pes específic, tant vocalment com argumentalment, la qual cosa vol dir que de no posar una veu amb aquestes qualitats potser tot el muntatge se n’hauria pogut anar en orris. Tampoc no va ser així. Monsieur Tricket és un personatge divertit, amb una petita intervenció, però fer-ho tan sols amb gràcia tampoc no hauria estat suficient i Antonio Aragón el va clavar en tots els aspectes. I el cor? El cor millor que mai, al nivell qualitatiu de la resta dels components, que no era fàcil, perquè sobre l’escenari hi havia molts quirats. I per arrodonir-ho, una escenografia minimalista d’Alfonso Romero, pràcticament tan sols un arbre del qual anaven caient cartes com a fruits de la història que s’anava desenvolupant. Ben il·luminada, factor essencial en el muntatge, i un bon vestuari de Maria Miró. El repte ‘Onegin’, notable.

Més continguts de