El més prolífic guionista cinematogràfic de la història del cinema torna a la gran pantalla de la mà d’un director australià, Justin Kurzel, un actor alemany criat a Londres, Michael Fassbender, i una actriu francesa, Marion Cotillard. 'Macbeth', l’obra escocesa de William Shakespeare, és amb diferència, encara que la meva sensació no era aquesta, la que més cops ha arribat al cinema. En trenta-tres ocasions ha passat de les taules al cel·luloide, encara que fins aleshores no ha trobat el seu lloc d’honor, cosa que sí que han trobat, per exemple i pel que fa a les tragèdies, 'Hamlet', 'Enric V' i 'Ricard III',en repetides ocasions, interpretats per Laurence Olivier, Kenneth Branagh i Ian McKellen, qui per cert té l’honor d’haver protagonitzat un dels millors Macbeth de la història teatral, juntament amb Judi Dench.
És un lloc al qual sens dubte aspira Justin Kurzel, amb permís de Kenneth Branagh, que té en projecte que la seva versió teatral traslladada al cinema la dirigeixi Martin Scorsese, i que obre no poques expectatives per superar les que varen dirigir Orson Welles (1948); Akira Kurosawa amb 'Trono de sangre' (1957), possiblement la millor de totes, entre moltes altres coses perquè tenia l’avantatge que les referències teatrals i textuals no la condicionaven pràcticament gens, o Polanski (1971), la més magra de les tres esmenades, potser perquè ni Jon Finch ni Francesca Annis, una esplèndida Julieta sobre els escenaris, feien el pes per a dos personatges de tanta envergadura i tan necessitats de innumerables registres. En qualsevol cas, almanco pel que fa als noms, no són fites gens fàcils d’assolir per part de l’australià, encara que és evident que ha pegat un cop sobre la taula que s’ha sentit pertot arreu del món.
Justin Kurzel, en el darrer 'Macbeth' cinematogràfic, ha jugat molt fort la basa estètica, que em va recordar en certa mesura l’'Excàlibur' de John Boorman o la il·luminació de John Alcott a 'Barry Lindon' d’Stanley Kubrick. Una estètica que per alguns resulta una mica sobrecarregada, fins al punt d’arraconar el text a un segon lloc. Potser no sigui tant, però el que sí que és cert és que en alguns moments sembla passar a ser l’autèntica raó de ser de la producció, circumstància que pot arribar a fer trontollar el conjunt. En qualsevol cas, la posada en escena és d’una força imperiosa i es converteix en una part important de la narració, excessiva o no, tant en les seqüències bèl·liques, d’un expressionisme majúscul, com en les dels interiors, amb llum d’espelmes que li reporten una gran dosi de credibilitat ambiental i un aire tètric addicional, que per una altra banda no resta consistència al retrat de la condició humana, extrapolable a qualsevol època i lloc de la història del món, tan característica i universal del bard.
No cal dir, com en qualsevol de les gairebé més de tres-centes translacions dels textos de Shakespeare a la gran pantalla, que per poder ocupar un lloc de prestigi la interpretació és el més important i un repte per a qualsevol actor o actriu. Fassbender i Cotillard el superen amb nota, ja que exhibeixen tot un seguit de registres imprescindibles per construir els personatges i la seva metamorfosi cap a la gran tragèdia que és 'Macbeth', i que des del primer moment assumeix aquesta condició amb la presentació del fill mort de la parella, consubstancial a l’evolució dels esdeveniments, motor de la cruel i desmesurada conducta dels protagonistes.
Si l’estètica hi juga un paper molt important, tampoc no s’ha de menysprear la música de Jed Kurzel, ni les precises pinzellades que componen el dibuix de la resta de protagonistes, com són ara Duncan, Macduff, Malcolm, Seyton i, com és de suposar, uns dels personatges cabdals de la història, les bruixes, presents de manera recurrent i contundent al llarg de tota la pel·lícula.
Diu la tradició que 'Macbeth' porta mala sort a qualsevol de les seves produccions, per això és coneguda com l’obra escocesa en comptes del seu títol original. I així ho conta Sir John Gielgud a les seves memòries teatrals, 'Interpretar Shakespeare': accidents, morts en estranyes circumstàncies i gairebé mai un gran èxit de públic. Crec que aquest no serà el cas.
