OBSERVATORI
Portada 02/10/2015

Xesca Ensenyat, dona d'empenta

3 min
Cartell promocional de 'Quan venia l'esquadra'.

Glamurosa estrena al teatre Principal de Palma, de què segurament tindrem temps i temes per parlar-ne aquesta temporada i alguna més, de la novel·la autobiogràfica de Xesca Ensenyat, 'Quan venia l’esquadra', dramatitzada per Joan Yago, dirigida per Joan Fullana i interpretada per Catalina Solivellas. Dic glamurosa perquè estava farcida d’escriptors, alguns d’ells molt amics de l’autora –finada el 14 de maig de 2009–, artistes plàstics, periodistes, cineastes, actrius i actors i fins i tot polítics, com és ara la presidenta del Govern. No posaré tota la llista dels insignes presents perquè segurament me’n deixaria algun i ja tenim muntat l’embull, i ja basta bé amb els que tinc i tindré.

El repte dramàtic no era gens senzill. No ho és mai passar un text de la prosa al teatre, i aquest cop tampoc no és una excepció, com tampoc no ho és fer-ho en format de monòleg, com no podia ser d’altra manera tant per la condició autobiogràfica de l’original com pel seu format literari, en primera persona. A la sala Petita, Joan Fullana decidí reduir a la més mínima expressió l’escenari i el va convertir en una cambra de potser uns deu metres quadrats de base i una paret que no deu arribar a vuit, tot calculat a ull. En aquesta paret es van projectant algunes imatges en una videocreació de Miquel Àngel Rayó, i tot plegat fa una mica més difícil el treball de l’actriu, que ho treu d’allò més bé, com gairebé sempre ens hi té acostumats.

Però abans de continuar amb la valoració de l’espectacle, crec que s’ho paga contextualitzar en la mesura del possible l’autora i, d’alguna manera, protagonista. No veig millor manera de fer-ho que utilitzar les paraules amb les quals ho va escriure el periodista que vaig tenir vora meu el dia de l’estrena. A.M. –de totes les persones que parla l’obra, tan sols se’n diuen les inicials– la va definir en un article publicat dotze dies després de la seva mort com a “Radical d’esquerres i independentista... poetessa, excessiva, insolent i hipercrítica”. I per arrodonir-ho, unes paraules que li va dir Xesca Ensenyat: “No veig el dia que torni a estar de bon humor” i “... tot se’n va en orris, el país, l’economia, la llengua, la família...”.

És evident que era una dona d’empenta, mai gaire reconeguda, segurament perquè la seva prosa era senzilla, clara, col·loquial, fet que dóna més mèrit a la peça teatral i és una bona manera de fer-li una mica de justícia, segurament mai suficient, però menys és res, encara que no hem d’oblidar que va ser finalista del premi Josep Pla i guanyadora del Ciutat de Palma, que tampoc no està gens malament, com no ho està refrescar la tan fràgil memòria recent.

Bevedora de Terry, menjadora d’arròs de peix –en fa un a la representació i en dóna la recepta–, recorda la seva infantesa al Port de Pollença, com també conta el que li va dir la monja: “No cal que estudiïs tant, que tanmateix no et servirà per a res”; el seu món de pescadors i peixaters, la base dels hidros d’u Moll i moltes coses més en una hora i escacs que dura la peça, que d’alguna manera defineix amb tan sols unes pinzellades com era la protagonista, la que sempre va dir el que pensava, encara que fos en una autobiografia que ella mateixa va deixar enlaire si era vertadera o tot mentida. I tot això queda reflectit de manera tan precisa per la bona feina de qui ha ‘escatat’ l’original, del director que ha sabut no interferir ni poc ni gens en el text, donant importància al que calia i, per descomptat, una interpretació del tot creïble, que és el millor que es pot dir tractant-se de donar vida a un personatge real, molt real.

stats